PENSAMENTS

LA GRAN MENTIDA DE LA CRISIS MUNDIAL

2011-10-05T08:48:00.000-07:00

Vivim els moments mes esperpèntics de la historia coneguda i faig aquesta afirmació basant-me amb el colossal desgavell en què ens tenen ficats les nostres autoritats tan polítiques com econòmiques i com molts dels nostres intel·lectuals.

Sembla esser que carregen tota la importància d’aquest desgavell en el camp econòmic i proclamant als quatre vents, que la gran crisi que patim es deguda a què la majoria de la gent hem sigut uns despilferradors i ens hem embarcat amb un nivell de vida economic i ecològicament insostenible i superior al que ens corresponia, que per altre banda, no deixa d’esser veritat.

Però, així com tot sistema polític es conforma i s’aplica baix un sistema econòmic determinat, pel que fa al nostre sistema concret ve marcat pel denominat sistema capitalista econòmic o neolliberal. Es a dir, les nostres classes dirigents polítiques varen triar aquest sistema com el més convenient i el més necessari per a nosaltres, per els ciutadans, per el poble.

No entraré ara a fer una anàlisi del desenvolupament històric d’aquest sistema, ja que no es la intenció d’aquest escrit.

El que vull deixar palès no es altre cosa que, el problema greu en el que estem tots ficats, no es altre que un problema de caire polític i no econòmic com tothom ens volen fer creure.

La política està prostituida i d’aquest fet se’n deriven tots els mals que patim. Els nostres polítics, a nivell mundial, s’han deixat dominar i s’han venut a les forces econòmiques , el que era la seva feina i per això els havíem votat, han prescindit d’aquest mandat i s’han deixat sotmetre a les exigències de una economia determinada, i han abdicat del seu primer deure com a representants dels que els havien votat, com es el bé comú, organitzar la societat cara el seu desenvolupament, tant a nivell individual com a nivell col·lectiu.

El problema, per tant, és bàsicament polític, no econòmic. Mai en la historia, la humanitat havia gaudit de tanta riquesa com avui en dia, però al mateix temps, mai hi havia hagut tanta misèria com avui. Existia i sempre hi haurà pobresa, però no misèria, es a dir, una riquesa opulenta enfront d’una pobresa de misèria.

La gran mentida per tant, és dir que el que patim es una crisi econòmica cíclica, segons els paràmetres de la ciència econòmica i no proclamar al quatre vents que la greu crisi del nostres dies està en una classe política inepta i mentidera. Així de clar perquè tothom ho entengui. I que la solució està en canviar de sistema polític i fer fora de la “res pública”, tot quan polític mentider pul·lula per el nostre món.

http://www.argenpress.info/2011/10/el-sinsentido-de-las-elecciones.html

REQUIEM PER A LABORDETA

2010-09-19T10:20:00.000-07:00

Aquesta matinada ens ha deixat una persona que ens servia de referent per a la lluita contra els desgavells d'aquest món insolidari i capitalista.
En el postfranquisme fou, amb les seves cançons, un motor dins l'ànim de les persones per a mantenir una lluita constant enfront les injustícies i les mancances que, un règim dictatorial, ens va deixar en herència. La Nova Cançó per els Països catalans foren un referent de lluita contra la dictadura de Franco per a mantenir un drets nacionals, perseguits i encara avui no resolts per uns governs amb tics d'un passat que ja tindrien que estar del tot superats.
Els cantants, jo els diria trovadors-polítics, com Raimon del Païs Valencia i a la mateixa altura, Labordeta al Aragó, Vàren empenyer a miles de joves i no tan joves, a enfrentar-se a una societat intoxicada pel verí d'una dictadura cruel. Verí que, encara avui, ese fa palès dins la nostre del nostres pobles. L'identitat d'una històrica Corona Aragonesa, on els ciutadans aragonesos, valencians, catalans, mallorquins, algaresos i rossellonesos formavan una potència política i cultural envegable encara avui en dia.
Aquesta era la reivindicació de Labordeta. Qui no el recorda el seu crit contra els diputats del PP. que l'insultavem i no el deixaben parlar.
Avui estem de dol tots aquells que encara seguim, Nosaltres no continuem, com diu la poetesa Catalina Cantarelles.
Labordeta ha entrat per la porta gran al reducte dels que no ens conformem amb l'ordre establert sino que lluitem i cridem per una societat i uns pobles m'es propis i solidaris amb la resta del pobles i nacions trepitjades en els seus drets com a pobles lliures i sobirans.
Vagi per ell aquestes paraules d'admiraci'o i reconeixement i tamb'e per tot el poble d'Arag

L'arrel de la GRAN CRISI

2010-06-27T08:57:00.000-07:00

Aquest diagrama representa els poders NO DEMOCRÀTICS que dominen el nostre món amb les seves àrees d'influència i les seves connexions.

Els seus instruments d'execució són: (FMI) Fons Monetari Internacional, (BM) Banc Mundial i la (OMC) Organització Mundial del Comerç.

Aixó vol dir que LA GRAN CRISI que patim són les polítiques que aquesta TAULA REDONA aplica a la económia mundial.

Per tant, LA GRAN CRISI és política. No existeix la democràcia real, ja que la ciutadania és el subjecte que pateix sota les ordres d'aquets poders NO DEMOCRÀTICS.

La solució està en mans de la ciutadania. S'ha de subvertir aquesta situació.

L’esperança d’un món millor

2010-03-10T09:32:00.000-08:00

De fet, tot ja ha començat, però sense donar-nos’en compte. Estem als començaments, però ja existeix en tots els continents una efervescència creativa ,multitud d’iniciatives locals en el sentit regeneratiu. Són el viver del futur.
Cal una nova orientación vers la mundialització-desmundialització, el creixement-decreixament i el desplegament-replegament.

Ja no basta amb denunciar, fa falta enunciar. ¿Hi ha raons per l’esperança? Podem formular-ne cinc:
1.- El sorgiment de l’impossible
2.- Les virtuds generadores-creadores de la humanitat.
3.- Les virtuds de la crisi.
4.- Les virtuds del perill.
5.- L’aspiración multimil·lenària cap a l’armonia.
Aquesta extracción extractada és el que ens presenta Edgar Morin en aquest artícle que podeu llegir i aprofundir en els seus raonaments

(artícle complert)
Elogio de la metamorfosis · ELPAÍS.com

RÈQUIEM......per UM

2010-02-09T07:50:00.000-08:00

Aclarir pels, qui com jo, no sabem llatí la paraula “rèquiem” significa “descans”. Precisament es axó que desig al partit polític que faci. Que descansi en pau, per ells i per nosaltres ja que la seva activitat no era, que diguem, gens saludable per a les finances públiques.
Si mireu l’apartat del blog sobre “política” ja des de l’any 2008 (2-6-08) ja assenyalava la rèmora d’UM, com a lastre a l’activitat política de la nostra comunitat.
La setmana passada serà una fita històrica per a la regeneració política de la nostra Comunitat Autònoma, tant pel que representa dins les finances públiques, com per la impunitat en què els nostres polítics es passejaven pels diferents càrrecs públics que s’anaven repartint.
Crec, i voldria encertar, que al negoci d’UM l’hi ha arriba’t definitivament l’hora de la seva desaparició, per la senzilla raó que el seu objectiu no era social ni polític.
La meva aposta, cara al futur, és apostar per els partits minoritaris per a que siguin el contrapès necessari, als dos partits majoritaris. I sobre tot NO al vot en blanc que, amb la llei bassada amb la regla d’Hont, les paperetes en blanc afavoreixen precisament els partits majoritaris

Bertolt Brecht

2010-02-07T09:06:00.000-08:00

Hay hombres que luchan un día

y son buenos,
hay otros que luchan un año

y son mejores,
hay quienes luchan muchos años

y son muy buenos,
pero hay los que luchan toda la vida,
esos... son los imprescindibles.

Com salvar Haití

2010-01-30T07:50:00.000-08:00

—Carta oberta als Amos del Món—
Benvolguts senyors, Em dirigeixo a vostès per parlar d’Haití.
Anava a escriure una crònica titulada “Ai a tu, Haití!”, però el nom no deixaria de ser un bell joc de paraules i no vull escriure com si fos un nou profeta Jeremies. Per tant, senyors amos del món, venc amb una proposta concreta i, conseqüentment, i hi poso aquest títol "Com salvar Haití". És demanar massa?
És clar que jo podria escriure directament a Eike Batista, de la Vall de Riu Dolç, que està treballant molt. A més, ell, o qualsevol altre milionari sol podria salvar Haití. Realment és un país amb poc més de 27.000 quilòmetres quadrats, amb només nou milions de persones. No és gaire més gros que una gran ciutat brasilera o mexicana! Serà que no podem aconseguir salvar ni tan sols una ciutat o una illa?
Per això estic proposant una línia menys personalista. Si descobrim la manera de salvar Haití, vostès s’hi posarien d’acord i començaríem a descobrir com salvar aquest món. És seriós l’assumpte; ho dic clar: o salvam Haití, o morim tots.
Senyors amos del món, transformem Haití, que deixi de ser un territori de desgràcies i esdevingui un laboratori de la vida. Cal recordar una afirmació ja feta: si no aconseguim salvar Haití, no aconseguirem salvar Àfrica. Si no aconseguim salvar Haití i Àfrica, no aconseguirem salvar el món.
Vaig més lluny encara. No podem continuar celebrant l’enfonsament del Titànic. Quan el vaixell xoca amb l’iceberg i comença a omplir-se d’aigua la sala de màquines, no és hora de destriar qui farà l’últim sopar a taula amb el capità.
O salvam Haití o naufraga tothom. En definitiva, Haití és només un trosset de món. Si no aconseguim salvar aquesta coseta menuda, allí al Carib, llavors, senyors, és millor decretar la fallida de l’ésser humà, com l’ocàs ràpid de l’Amazònia és el desgel de les nostres últimes esperances.
Estimat treballador Lula: vostè és avui un dels "amos del món", com reconeix la premsa internacional. Convenci, doncs, els seus col·legues, que no n’hi ha prou amb la minvada tropa de l’ONU, dirigida heroicament per l’exèrcit brasiler. No basta un socors d’emergència. Anem a fer un projecte a mitjà i a llarg termini. Urgeix fer, a escala mundial, un PAC (pla d’acció continuada) i una UPP (unitat de policia pacificadora), per retornar als haitians el que el món els va robar sistemàticament. Comencem pels grans deutors històrics. Espanya, França i Estats Units hi tenen una responsabilitat incommensurable. Espanya, perquè fou la primera explotadora del país, la França napoleònica, perquè espolià la colònia, perseguí i matà el seu líder Henri Christophe; i els Estats Units, per tenir inútilment ocupat el país amb els seus "marines" durant més de 20 anys.
Obama, vostè que és negre, descendent d’esclaus, que va viure a l’Àfrica i que arribà a la presidència dels Estats Units, vagi en aquesta direcció al costat del Brasil i escrigui la història.
Persones de coratge i de caràcter, com Zilda Arns, que allí sucumbí de forma tràgica intentant tenaçment millorar la vida dels haitians, poden fer la diferència. Però la qüestió, allí i en altres parts, no pot ser resolta mitigant només una o una altra necessitat. Al final, per què serveix la globalització? Només per enriquir els rics?
Torno a la metàfora marítima tan veritable com pedagògica: Haití s’assembla a una petita embarcació a la deriva en el mar de la història. Davant del Titànic, és gairebé res, no passa d’una canoa o d’una piragua. Si no aconseguim salvar aquesta canoa, és millor desistir de salvar el Titànic.
Affonso Romano de Sant’Anna, escriptor

SA FEIXINA

2010-01-10T08:28:00.000-08:00

Pel que els diaris es fan ressò sobre aquest parc i el monument que el presideix, podem coincidir que, supera fins i tot, l’enrenou sobre les notícies de corrupció de certs polítics. Dia si i dia no, els diaris aborden aquesta polèmica entre els defensors i els detractors del dit monument.
Sembla que la controvèrsia s’ha establert entre l’Associació Memòria Històrica i l’associació ARCA, cada una capdavantera de les opcions més radicals. Però el problema més greu es la posició de les nostres forces polítiques que han optat per “centrar-se”, es a dir, no prendre partit. Ni carn ni peix, ni blanc ni negre. I s’han decantat per un fonema com es el verb “contextualitzar”. mal d’encaixar dintre d’un temps que s’intenta encabir els valors democràtics dins la nostra societat, contraris al pensament que representa, el monument del “Baleares”.
Els ciutadans que intentem representar aquests valors democràtics i entenem que els nostres polítics encara duen una lastra d’una transició mal engirgolada, no podem ni volem acceptar solucions que no siguin clares i rotundes. Amb el drama de la Memòria serem sempre bel·ligerants.
A Maò tenim l’exemple pràctic del que vol dir “contextualitzar” i a Palma no ho acceptarem mai. La fotografia ho deixa ben clar; amb la que no es la llengua amb la que parlaven els nostres màrtirs, i per a més vergonya, honorant també als botxins.Senyors polítics, els que exigim esbucar aquest flagell, ho tenim ben clar i, per més motiu, els nostres sentiments i records, els drames personals i el patiment dels seus hereus, ens ho exigeixen. La seva Memòria

IN MEMÒRIAM

2009-12-22T08:58:00.000-08:00

Les paraules són poques i els sentiments són molts. Rosa Bueno, va esser per molts de nosaltres una dona que ens donà exemple del que representa el compromís social.

Una atlota vinguda de la migració, ens va aportar a tots el sentit de pertinència a una terra i a un lloc concret.

Rosa ens va ensenyar a fer país, cosa tan estranya a aquesta terra, però també ens va oferir l’exemple de com s’hauria de vertebrar una societat, es a dir, el compromís individual al servei del poble.

Als que l’hem estimada de veres, ens ha deixat el deure i l’obligació de seguir el seu exemple. Crec que és el compromís que hem d’assumir, a fi de que el seu treball no resti infecund. Ella ens ha deixat les eines que pertoquen per a seguir la seva tasca. Ella ha estat la nostra mestra.

A partir de demà, sobren els elogis i manquen persones de veritat compromeses, que siguin capaces de revertir i fer avergonyir aquesta societat nostra tacada per la corrupció i les males maneres de dur els afers públics i polítics.

Honorem a na Rosa, fent feina de debò. Crec interpretà el que ella voldria de nosaltres

TRONS, TRONES I POLTRONES

2009-10-24T10:50:00.000-07:00

Crec que, de tant en tant, hom ha d’aprendre a fotre-se’n de les coses i com més importants millor. En aquest moment se m’ha ocorri’t jugar un poc i donar unes tombarelles al cervell fent un exercici didàctic amb aquestes tres paraules que, de sí, ja sonen una mica estrafolàries.
Amb l’ajuda del diccionari, trobem que “trons” correspon al plural de TRON, que diu: “Seient, generalment amb grades i dosser, en què seuen els sobirans”.
La deducció lògica d’aquest mot me du a pensar que, aquest cadira o seient, deu esser “la pera” ja que la seva utilitat només serveix als sobirans, gent de pell molt fina, sobre tot al cul, part del cos altament delicada, ja que ningú admet una cossa a la dita part. Per altra banda, com que de sobirans (quantitativament parlant) no n’hi ha masses, el meu cervell, fent un gran esforç, dedueix que els trons deuen esser ben escassos. Això si, tenen l’avantatge de què són heretables aquestes peces tan singulars.
Conclusió, el Tron, per tant, és un seient, diríem, massa exclusiu i reservat, cosa que tan jo com vosaltres que me llegiu, no hi tenim res a fer. Mai en podrem disposar, per seure, d’un estri com aquest. Cosa, per altra banda, que en democràcia hauria d’esser prohibit ja que el ciutadà n’està exclòs. Vaja una putada !
El mot següent correspon també al plural de TRONA, que diu: “accessori arquitectònic de les esglésies destinat a la predicació...”
Fetes les elucubracions pertinents al cas, ens tornem a trobar amb una majoritària exclusió, per la senzilla raó que l’ofici de predicador només està reservat a la classe sacerdotal. Estament que avui en dia està francament en decadència i els fidels encara hi estan més. Estic segur que, amb la grandària dels temples, fa mal d’ubicar aquest accessori, excepte per els fidels que amb prou memòria, se’n recorden de quan eren petits i tronava la veu dels predicadors a la trona. Estimats meus, jo qualificaria aquest accessori dins l’apartat de l’arqueologia.
Com a darrer, tenim la paraula POLTRONA (femení) que diu: “cadira de braços”, derivada del masculí POLTRÓ “dropo, peresós”.
Aquí si que sembla que hi ha més fil per estirar i que dóna molt més joc que les anteriors paraules. En la nostra contemporaneïtat el mot “poltrona” sembla esser que queda adjudicada amb exclusivitat a la classe política. És d’ús comú el dir que una vegada escrutats els vots d’unes eleccions, els candidats elegits han estat escollits per ser guardonats amb unes poltrones. I que una vegada aconseguides no hi ha qui els hi llevi. Sembla com que se les sentin seves, és a dir, amb propietat. A diferència del tron que se’l defineix com a “seient”, aquesta (poltrona) du com afegit el poder també recolzar els braços. Es a dir, molt més còmoda i més a l’abast de tothom. Diríem que el tron és el Rolls-Royce i la poltrona l’utilitari. Amb la conseqüent deducció que la resta anem a peu. Una altre gran diferència rau amb el fet de què les poltrones se’n poden fer segons les exigències que pertoquin. Que calen més poltrones ? Doncs es munta un Consell Insular a Formentera. Si en un futur, en calen més, suposo que tocarà a Cabrera. I fins i tot, i això es molt suposar, si en calen més, que no es preocupi l’honorable públic, xapem l’arxipèlag amb dos i com a les Canàries, muntem dos Grans e Generals Consells, l’un al del nord i l’altre al sud.
Com veieu, quan convé tot té solució, sobre tot quan es tracta de poltrones. No heu vist les brigades municipals fent feina, un pica i set se’l miren.
Estimats/des, espero que el somriure no s’hagi esborrat dels vostres llavis. Fins sempre

El Govern Balear està infectat

2009-10-21T09:28:00.000-07:00

Era de domini públic, tothom tenia sospites més que fundades, per creure que la corrupció era el pa nostre de cada dia. A nivell nacional, també se’ns tirava a la cara els escàndols de gent amb càrrecs públics que eren empresonats o que tenien que declarar davant la Justícia per greus indicis de faltes.
I ara, per rematar el clau, la presidenta del Parlament de les Illes Balears, màxima institució del nostre govern, la “Molt Honorable” Maria Antònia Munar, també es citada a declarar. La Justícia la reclama perquè dia 16 de novembre a les 10 hores, contesti (o no) a uns dubtes sobre Can Domenge (l’acompanyarà l’advocat Parera ?).
Estimats lectors del meu blog i ciutadans en general, crec amb tota sinceritat que ens ha arribat l’hora de cridar ben fort que ¡Ja en tenim els nassos plens ! d’aquesta dreta cavernícola i corrupta que maneja la nostra Comunitat com si fos la seva finca particular per folrar-se amb els diners amb que nosaltres, com a bons i honrats ciutadans, estem contribuint als impostos, que son per el bé comú.
Cal, per tant, combatre aquesta nostra dreta cacic i enverinada que sofreix el nostre poble. Dins la nostra societat pre-democràtica tenim prous instruments per regenerar la nostra classe política i tallar els lligams en què ens tenen fermats.
L’instrument bàsic, dins una democràcia real, per fer que els polítics estiguin a les ordres de la ciutadania i no al revés, consisteix en negar el vot a aquells partits que no compleixen aquelles propostes que miren per el bé dels ciutadans
Així que, vius i ungles, cara a les properes eleccions. NO HI HA ALTRE SOLUCIÓ.

Raons per esbucar el “mamotreto”de Sa Feixina

2009-09-29T09:52:00.000-07:00

A rel de la publicació a la secció “Tribuna” del Diario de Mallorca data 27/09/09 vull dir i expressar el meu rebuig total al què diu i, també el què no diu. Ja el títol es ofensiu. Qui no estima la gran quantitat de monuments de les nostres illes des de la era talaiòtica fins avui en dia. A quin descerebrat se li ocorreria esbucar el Ramon Llull del passeig marítim ?
Ara be, a Sa Feixina hi ha un mamotreto que és vergonya per tota persona que tingui un dit de demòcrata i a qui les guerres els hi facin fretat. A les guerres no hi ha vencedors, només hi ha vençuts, morts, massacrats i ferits per tota la vida.
Però aquest, en especial, encara és viu. Com us atreviu a dir que aquest mamotreto no té ideologia? Què es una àguila peixatera el que hi ha al cucurucull ? i les creus i l’altar ? No són ideologies. Per favor....... Es que “Franco por la gracia de Dios” no és ideologia?
El que vull defensar, son els milers i milers de persones que la ideologia feixista va massacrar, en el cop d’estat i guerra seguida, i els “25 años de paz”. Que heu perdut la memòria ? Cosa que no crec. Doncs, què defensa-ho ? A qui defensa-ho ? Què es, que encara no heu fet prou sang ? Que era per vosaltres millor la dictadura que la II República democràticament i legalment establerta ?
Avui per avui, diuen, que tenim un règim democràtic, però el que son demòcrates, n’hi ha un gran dèficit. Si fóssim més demòcrates, ja faria anys que el “mamotreto” estaria esbucat i destruït, precisament por tots aquells assassinats i cremats a Son Coletes i aquells que encara resten enterrats a les voreres dels camins perquè els seus essers estimats encara avui plorin i pateixin els efectes d’un règim inhumà.
El mamotreto ha de desaparèixer dels nostres ulls, per la salut política de la nostra societat que tant ens manca.
(La fotografia correspon al monumentm similar de la plaça de l’Explanada de Maò “contextualitzat”)

¿FICCIÓ? O ¿FUTURA REALITAT?

2009-06-02T11:02:00.000-07:00

Només uns apunts, sobre tot per falta d’espai, sobre un tema que el mateix títol qualifica. Pensant en els aconteixements que a nivell global succeeixen, què ens espera?, quin es el nostre futur?
Nostradamus fa uns cinc-cents anys ja cita l’any 2.012 en les seves profecies i sobre tot la cultura Maya, afina un poc més i assenyala el 21 de desembre del 2.012 com el final del gran cicle actual, segons consta en una inscripció sobre pedra, del període clàssic mitjà (534 dC.)
Afligit, el President americà, arribada la nit, pren la ploma i escriu “”El problema es que esperàvem que això no es produís mai. O al manco no tan aviat. Després de tot els científics sostenien que els pitjors efectes provocats pels canvis climàtics arribarien molt més tard”.
Aquesta escena no es de ciència ficció, sinó del Nacional Intelligence Council format per la CIA i altres organismes semblants, que cada quatre anys redacta un important informe pel President i d’altres importants càrrecs, amb una visió de futur. Perquè comentar-lo avui ja que la més recent versió conclou que, l’ambient i els canvis climàtics tindran el seu punt àlgid durant els pròxims 15 anys? I assenyala precisament en el seu primer paràgraf de les Tendències Globals 2025 (Globals Trends 2025)on es citen una eventual falta d’aigua i d’aliments, i un marcat descens de la producció de petroli, trastorns climàtics incontrolables i la vinculació de conflictes vinculats. “El major perill, podria venir de la convergència i de la simultània interacció de les diferents tensions” .
Se parla de sequeres, però no de les guerres pel control de l’aigua. Se parla del preu del petroli, però no dels conflictes que sorgiran per la manca de l’or negre. Se parla del augment del nivell dels mars, però no dels problemes de les migracions climàtiques.
A aquestes situacions ens pot conduir un acord internacional post-2012 tan ineficaç com el protocol de Kyoto que el reemplaçaria: sorgiment de conflictes vinculats als recursos naturals, duplicació de la quantitat de països que patiran la mancança d’aigua, proliferació de malalties per la contaminació, desregularització climàtica, etc.

Una nova noticia...
Claro que el Mamo Kuncha también sabe perfectamente lo que mucha gente está pensando sobre lo que se afirma que sucederá en 2012, a partir del viernes 21 de diciembre de ese año. De eso habló dos veces con Alejandro Cirilio Pérez, el jefe maya. Dicen que también lo habló con Drunvallo Melquizedec. Cuando se le pregunta, entra en un largo silencio. Piensa despacio, muy despacio... No quiere especular ni alarmar y su silencio dramático pero luminoso sólo se interrumpe cuando suena el teléfono celular de su traductor Danilo Villafañe. Llaman al Mamo Kuncha desde la Sierra Nevada. Habla en arhuaco. Cuando el Mamo cuelga, piensa de nuevo. Y entre silencios dice que en 2012 no habrá castástrofes, que todo depende de nosotros, pero que sí habrá grandes transformaciones, todo un cambio de conciencia. Tal vez un hombre nuevo… El Mamo Kuncha y su traductor Danilo Villafañe,durante su intervención en Expogestión 2009 en Bogotá. De todas maneras, el Mamo Kuncha sólo volverá a bajar a este mundo de los hermanos menores a principios del próximo año. Y luego se recluirá de nuevo en sus cumbres de la Sierra Nevada de Santa Marta a pensar y a meditar sobre mucho más allá del año 2012. A pensar muy despacio allí resguardado por las cuchillas nevadas que divisara hace cien años desde el mar el capitán Joseph Conrad y describiera en su monumental obra Nostromo en la que relata todo lo que se pueda saber sobre el Poder colonial en los trópicos.Mamo Kuncha es el sabio de la Sierra Nevada y el único pensador auténtico y profundo y no negociante que tiene Colombia

EL AUTÈNTICO SOCIALISMO RENACERÀ SOBRE LAS CENIZAS DEL CAPITALISMO.

2009-06-02T07:43:00.000-07:00

Mario Bunge*

La sociedad capitalista, caracterizada por el llamado mercado libre, está en grave crisis. Aunque los políticos y sus economistas nos prometen que eventualmente saldremos de ella, no nos dicen cómo ni cuándo. No pueden hacerlo porque carecen de teorías económicas y políticas correctas: sólo disponen de modelos matemáticos irrealistas y de consignas ideológicas apolilladas. Esto vale no sólo para los dirigentes neoliberales sino también para los socialistas, tanto los moderados como los autoritarios. Los neoliberales no nos explican la alquimia que transformaría la libertad de empresa y de comercio en prosperidad; y los pocos marxistas que quedan se regocijan con la crisis que profetizaron tantas veces, pero no proponen ideas nuevas y realistas para reconstruir la sociedad sobre bases más justas y sostenibles. Yo creo que hay motivos prácticos y morales para preferir el socialismo auténtico al capitalismo, y que la construcción del socialismo no requiere la restricción de la democracia sino, muy por el contrario, su ampliación, del terreno político a todos los demás. Esto es lo que llamo democracia integral: biológica, económica, cultural y política (1) Bunge 1979). Semejante sociedad sería inclusiva: no habría exclusiones por sexo ni por raza, ni explotación económica, ni cultura exclusivista, ni opresión política. Se preguntará, con razón, si ésta no será una utopía más, y mi postura la de un cantamañanas. Mi respuesta es que la democracia integral podrá tardar varios siglos en realizarse, pero que su embrión nació hace ya más de un siglo, cuando se constituyeron las primeras cooperativas de producción y trabajo en Italia, sobre la base de empresas capitalistas fallidas. Un ejemplo parecido, más reciente y modesto, es el movimiento argentino de las fábricas recuperadas; éstas fueron las empresas que, cuando fueron abandonadas por sus dueños por considerarlas improductivas, fueron ocupadas y reactivadas por sus trabajadores (2). Estos son ejemplos en pequeña escala de socialismo cooperativista. Si en los EE UU hubiera sindicatos y partidos políticos progresistas, éstos aprovecharían la ocasión actual y transformarían en cooperativas las grandes empresas en bancacarrota, tales como General Motors y AIG. Obviamente, semejante cambio requiere la anuencia de los poderes públicos, ya que involucra el reconocimiento legal de las empresas “recuperadas” por sus empleados, cosa que ocurrió en Argentina. Pero lo que ha estado haciendo el gobierno norteamericano desde fines del 2008 es usar dineros públicos para rescatar esas empresas privadas fallidas por mala gestión. O sea, ha estado haciendo lo opuesto de Robin Hood. Garrett Hardin (3) lo llamó “socializar las pérdidas y privatizar las ganancias”. En resumen, un programa realista para los partidos socialistas partiría de la consigna de la Revolución Francesa, agregándole participación y competencia en la gestión del Estado. El medio para realizar este ideal de la democracia integral es: Ir construyéndola de a poco y desde abajo con las cenizas del capitalismo en tren de autocombustión. O sea, multiplicar las cooperativas y mutualidades, renovar los partidos socialistas con una fuerte dosis de ciencia y tecnología sociales, fortalecer los sindicatos independientes, fundar centros de estudios de la realidad social, y multiplicar las bibliotecas y universidades populares. En suma, el socialismo tiene porvenir si se propone ir socializando gradualmente todos los sectores de la sociedad. Su finalidad sería ampliar el Estado liberal y asistencial para construir un socialismo democrático y cooperativista. Este pondría en práctica una versión actualizada de la consigna de la Revolución Francesa de 1789, a saber: Libertad, igualdad, fraternidad, participación, e idoneidad.

NOTAS: (1) Mario Bunge, Treatise on Basic Philosophy, tomo 4: A World of Systems. Dordrecht, Boston: D. Reidel, 1979.(2) J. Rebón e I. Saavedra: Empresas recuperadas: La autogesión de los trabajadores. Buenos Aires, Capital Intelectual, 2006. (3) Garrett Hardin: Filters Against Folly. Nueva York, Londres, Penguin Books, 1985. *Mario Bunge es el más importante e internacionalmente reconocido filósofo hispanoamericano del siglo XX. Físico y filósofo de saberes enciclopédicos y permanentemente comprometido con los valores de la democracia republicana, los derechos humanos y la justicia social y económica, son memorables sus devastadoras críticas de las pretensiones pseudocientíficas de la teoría económica neoclásica ortodoxa y del psicoanálisis “charlacanista”.

“DONES REPUBLICANES” Un llibre de lectura obligada

2009-06-01T08:15:00.000-07:00

L’alçament militar de 1936 en contra de la República va representar un del fets, a nivell d’Europa, més sagnants ocorreguts a la època moderna. La guerra civil que generà, va servir per posar en marxa una industria de guerra, un macabre laboratori de destrucció, criminalitat i mort com no s`havia vist mai, i que serví de camp de proves per aplicar-se a gran escala a la II Guerra Mundial.

Una vegada proclamat Franco “Caudillo de España por la gracia de Dios”, els quaranta anys de dictadura pura i dura, amb l’ajut de la Jerarquia Catòlica Romana, se va aplicar amb una duresa sinistre, tot un estat, que avui en dia es coneix com a shock post traumàtic, que afecta a les persones per a tota la vida sinó s’aplica una teràpia psicològica de llarga duració.

Aquest llibre de na Margalida Capellà, que aquests dies he acabat de llegir, m’ha impactat de manera particular. Penseu que tot són entrevistes i vivències d’unes situacions extremes que es varen donar als pobles de Mallorca. Situacions que entren de ple en el camp de l’inhumà, conductes de persones que ni les mateixes bèsties son capaces d’adoptar. Potser direu que soc un exagerat !! Nomes cal que compreu el llibre i veureu com me doneu la raó.

QUO VADIS.....ERC

2009-05-06T08:32:00.000-07:00

Me sap greu i ho dic amb tota sinceritat, tenir que escriure aquest comentari referent a un partit que es diu i és d’esquerres.
Fa devers tres anys, una mica desencisat del conjunt de partits (d’esquerres s’entén) vaig decidir donar-me d’alta a ERC, per tres raons concretes. La primera per el que representen les seves sigles ja que, per a mi, d’esquerres i republicanes feia molt atractiva la seva militància. En segon lloc, en aquells moments, la seva incidència dintre la nostra societat era molt minsa i per tant, s’imposava una feina molt important d’implantació en el nostra poble, tant marcat per una dreta caciquista que calia i cal, intentar una alternativa si volem un poble i una societat més sana. I en tercer lloc Mallorca té un capital molt gran de gent que amb el seu treball i fins i tot amb la seva vida ens va deixar un llegat que a setanta anys de la seva immolació, no hem estat capaços de revifar unes cendres que encara fumegen, però que cal un cop d’alè fort que ressusciti la flama de la justícia envers aquells màrtirs i es renovin els ideals republicans de llibertat, cultura, pau i sentiment de poble solidari.
Doncs bé, avui en dia, tots aquests somnis s’han anat a en orris, per culpa d’unes persones que han aplicat una política mimètica, com tots els altres partits que formen l’arc polític vigent.
Els pecats d'ERC han estat els següents. En el sí del partit, no s’ha educat gens ni mica en els ideals del nostres fundadors. L’actualització i a l’estudi dels seus afiliats per contrarestar l’influencia nefasta d’una societat de consum d’un liberalisme econòmic que converteix la persona en esclau. I, per últim estudiar una estratègia oposada a la que fan servir la majoria dels partits polítics que l’únic que aconsegueixen és el desprestigi de la classe política. En això, crec que ERC ja s’està greument intoxicant, des de dins del partit caldria un antídot que combatis aquesta pandèmia.
Pot esser que quelcom trobi que apunto molt enfora. Me sap greu però aquest es el meu punt de vista posat ha aconseguir un món millor. Sabeu d’aquell nin que tirava pedres a la lluna i un amic seu l’hi va dir que no ho aconseguiria mai... Però aquest nin va esser el campió del seu poble, en tirar a més distància una pedra.

Enfront del Capitalisme i el seu CRACK

2009-03-10T10:04:00.000-07:00

Què cal engegar enfront del maremoto econòmic que encara no ha arribat?.... Si no ens hi posem, en sèrio, dugues terceres parts del nostre primer món, que fins ara ens n'haviem sortit, irremediablement ens hi ofegarem, económicament parlant.

Aquestes són les mesures propostes per la CGT i no són res de l'altre món.

No volem reformar ni revisar però en el camí cap a una societat més justa i solidària… ens plantegem un paquet de mesures concretes per a intentar la seva engegada a curt i mig termini:

1.- Reducció de la jornada laboral a 35 hores sense disminució salarial, amb eliminació total de les hores extres.

2.- Internalització de les plantilles externalitzades o subcontrates per part de l'empreses matrius i consolidació de l'ocupació temporal en fixa.

3.- Derogació de la legislació que permet l'acomiadament lliure i abolició dels Expedients de Regulació d’Ocupació, la subcontractació, els contractes temporals i les ETT. Anulació dels articles 52d i 56 de l'Estatut dels Treballadors segons la nostra campanya de ILP.

4.- Flexibilitat per a qui treballa, incloent els temps de viatge en la jornada laboral, i permetent la gestió personal i col·lectiva de l'oci i les cures.

5.- Tota empresa amb amenaça de tancament, deslocalització o ERO ha de possibilitar la seva cessió en usdefruit al col·lectiu de treballadors disposat a fer-se càrrec de la mateixa, de la seva viabilitat i producció, amb ajuda pública per al seu reflotament i assessorament.

6.- Renda Bàsica o salari social – individual i incondicional- garantida i universal per a totes i tots, quantia per atur mai inferior al SMI i elevació del SMI al considerat com salari digne.

7.- Els preus d'habitatge, transport, energia, vestit i aliments, mai han de superar conjuntament el 60% del SMI o de la Renda Bàsica garantida, destinant els habitatges nous buits als qui ho necessiten mitjançant crèdits sense interès.

8.- Eliminar l'interès en els préstecs, i crear la Banca pública, que faciliti finançament a qui realment ho necessita i a projectes socials i ambientals. Control públic de la banca.

9.- Desenvolupament i universalització dels serveis públics, i abaratiment progressiu fins a la seva gratuïtat del transport públic, els medicaments i el material escolar.

10.- Gravar els beneficis empresarials i patrimonials i les operacions especulatives i destinar el 50% dels beneficis nets (després d'impostos i reinversions) a objectius socials.

11.- Incrementar la inversió social, el transport i les infraestructures de proximitat, l’agroecologia i l'eliminació progressiva de les indústries contaminants.

12.- Reorganització, gestió democràtica i autogestió dels sistemes de producció i consum a escales locals, amb inversió en energies renovables i desinversió en energies fòssils i nuclears.

13.- Promoure l’autogestió com mitjà i fi en l'economia i en la societat, com garantia dels drets socials i de la cura de la vida, enfront de l'especulació i el creixement econòmic. Consumir menys per a viure millor. Avançar cap a una societat solidària i sostenible.

Confederació General del Treball (CGT)

Sobre el sionisme

2009-01-24T08:12:00.000-08:00

La carta original, del fundador del psicoanálisis, sobre el futuro Estado de Israel, se mantuvo escondida desde 1930, año en la que fue escrita.
Oportunamente les informaremos sobre quién y por qué, el poder sionista de ese entonces censuró la existencia de esta carta. La carta pública de Hanna Arendt y Albert Einstein denunciando al sionismo como nazi, data de 1948, apenas constituido el estado de Israel, pero la de Freud tiene gran valor, en la medida en que diagnostica al "huevo de la serpiente" en estado incipiente. Curiosamente, los rabinos Aharon Kohen y David Yisroel Weiss, consideran que el sionismo es peligroso para los judíos y para la humanidad ya en esa época.
Veamos la carta en su integridad. La carta de Sigmund Freud fechada el 26-2-1930, está dirigida a Chaim Koffler, miembro de la FUNDACION PARA LA REINSTALACION DE JUDIOS EN PALESTINA (Keren Havesod) y fue traducida por primera vez del alemán, por Jacques Le Rider.La carta, fue publicada por la revista «Clínicas mediterráneas» (Nro. 70, Erés, 2004), acompañada de un comentario de Elisabeth Roudinesco, historiadora del psicoanálisis. (También el tema fue recogido posteriormente en Le Nouvel Observateur)
CARTA DE FREUD:
Señor Doctor,No puedo hacer lo que usted desea. La reticencia de mi personalidad a interesar al público es inmodificable y las circunstancias críticas actuales no me parecen las más adecuadas para un cambio de actitud. Quien quiera influenciar al gran público debe tener algo muy sorprendente y entusiasta para decir y mi juicio sobre el sionismo de ninguna manera lo permite. Tengo los mejores sentimientos de simpatía por los esfuerzos libremente consentidos, soy fiador de nuestra universidad de Jerusalén y me alegro de la prosperidad del establecimiento de nuestros colonos.Pero, por otra parte, yo no creo que Palestina pueda jamás devenir un Estado judío ni que el mundo cristiano como el mundo islámico, puedan un día estar dispuestos a confiar sus lugares santos a que los guarden los judíos.Me parece que hubiera sido más atinado fundar una patria judía sobre un territorio históricamente no cargado, pero ciertamente sé que por un designo tan racional, jamás se podría suscitar la exaltación de las masas y la cooperación de las personas ricas.Concedo también y lamento que el fanatismo poco realista de nuestros compatriotas, tiene gran parte de responsabilidad para despertar la desconfianza de los árabes.¡No puedo experimentar la menor simpatía por una piedad sionista mal interpretada que hace de un trozo del muro de Herodes, una reliquia nacional y a causa de ella, desafía a los habitantes de todo un país!Juzgue usted si con un punto de vista tan crítico como el mío, soy la persona que se necesita para jugar el rol de consolador de un pueblo embanderado en una esperanza injustificada.FreudViena, 26 de febrero de 1930
Texto aportado por Oscar Abudara Bini

LLIBRE PROU RECOMENABLE

2009-01-14T09:12:00.000-08:00

Per a tots aquells que, encara senten un calfred al viure i sentir en la seva pell una expressió o evidència de la riquesa cultural del poble de parla catalana.
Per a tots aquells que, pateixen l’anyor dels gusts i somnis encestrals i identitaris d’un poble que, amb fortes urpes, s’aferra a una història antigua i gloriosa.
Per tots aquells que, “volen retornar el nom (en català) a cada cosa” (plagian Espriu), i volen reneixer d’unes cendres que ens tenen colgades pel segles dels segles sota terra. No ès debades que, quan volem definir les coses, s’ens desfan: ja ho deia Rilke: “M’assassineu totes les coses, quan les anomeneu”.
Per tots aquells que, estimant la vida són regeneradors de cultura, de paisatges, d’humanitat, de dignitat, de pau i de justícia.

Per a tots aquests recomano aquest llibre.............

2009-01-08T08:05:00.000-08:00

Israel un estat nazi

2009-01-08T06:55:00.000-08:00

Israel es un estat nazi perquè:
A).- Amb l’excusa de rescatar un soldat segrestat per Hamas, s’arroga el dret de sortir a matar civils palestins incloent dones i infants.
B).- La base del seu estat es racial ja que es un Estat jueu. Viuen repetint que els nazis alemanys mataren sis milions de jueus, i la veritat es que neguen el genocidi dels gitanos, els comunistes, els homosexuals, els testimonis de Jehovà, els deficients físics i mentals, i altres grups com els esperantistes i republicans espanyols
C).- Concepte nazi com el d’espai vital com feren els alemanys i fan ara els sionistes amb les terres Palestines de Cisjordània i Jerusalem Oriental.
D).- El mateix concepte de poble elegit es pur racisme. Roger GARAUDY va tenir un encontre molt sonat a nivell mediàtic, per la publicació del llibre de tapes blanques, on denuncia aquest fet. L’hi va costar un judici (el de tapes verdes) per el que va ser condemnat. La llibreria on estava exposat també fou atacada vàries vegades i ferit el llibreter. ¡Prou d’hipocresies!! Cal denunciar el sionisme ja que es fonamenta amb un teisme pur. Denunciem l’Estat d’Israel per el que es.
¡¡Aquesta es la veritat!!

AQUESTS DIES FA UN ANY....

2008-12-22T07:35:00.000-08:00

Doncs sí, es compleix el primer aniversari d’aquest Blog i és d’obligat compliment, fer un petit balanç. Ha estat positiu o negatiu la seva posada en marxa.
En primer lloc, manifestà que l’any que acaba, no ha estat gens positiu dins l’àmbit de Mallorca, segons les meves apreciacions. He rellegit els meus escrits del blog i, francament, no hi ha per alegrar-se. Estem arrestant un pes molt feixuc, de l’etapa Matas, que a nivell de govern no hem estat capaços de redreçar, malgrat l’esforç que, tant la cap de l’Ajuntament com la del Consell Insular, intenten transmetre a la ciutadania.
A nivell mundial, tampoc l’aire que es respira, és gens afalagador. La crisi econòmica està representant una plaga universal de morts per fam i atur generalitzat, així com una destrucció a nivell ecològic de conseqüències indefinides i imprevistes.
Les previsions, per aquest any nou, no poden ésser més pessimistes. Tots els indicadors estan amb llum vermella. Es imperatiu una nova estructuració de la política-económica, si volem sortir-ne
Aquesta situació, m’obliga com a ciutadà, a seguir amb la tasca del meu blog. Sé que és com un gra de sorra a la platja de S’Arenal. Però no hi ha altre remei.

AHIR, AVUI I DEMÀ

2008-11-17T09:42:00.000-08:00

Síntesi a vista d’aucell. Des del cim més alt de la nostra realitat històrica social que ens es possible abastar, veiem un ahir dominat per un consumisme malaltís on la pauta establerta i dominant venia marcada per la màxima velocitat en tots sentits. El model a imitar era l’automòbil. Què produïa accidents i morts ?... Es igual, la meta es el disseny i la velocitat. I sobretot el preu, cada any més car perquè socialment dóna més categoria.
Un avui, on els mitjans de comunicació, des de fa un any, ens estan advertint que l’economia ve molt magra, amb l’agravant que ja ha començat una llarga etapa de treballadors enviats a l’atur i de gent gran que dia a dia, veuen com s’escurcen els recursos per arribar a final de mes. El consum desbocat d’ahir, ja s’ha acabat si no volem destruir, millor dit matar, Gaia.
Si la forma de vida d’avui s’ha acabat. Què es imprescindible, forçat fer demà ? Doncs, suprimir, llevar, arraconar i substituir aquesta quatre-centes famílies que formen la cúpula del poder mundial i el tres organismes que marquen les polítiques econòmiques globals, per deixar pas a la sobirania popular que passa per lluitar per el control de les cadenes productives, per una part, i per l’altra posar fi a la interdependència tecnològica i financera. Ensems que fer desapareixer el capital especulatiu i els paradissos fiscals.

PERSONES "NON" GRATES

2008-10-30T09:58:00.000-07:00

Aquesta és una llista dels casos i presumptes casos de corrupció a les Illes Balears des de les primeres eleccions autonòmiques (1983).

1.- Cas Zeus i Torcal
Gabriel Cañellas (PPIB)

2.- Brokerval
Francesc Berga i Francesc Tous
Gabriel Cañellas (PPIB)
30 de juny de 1994
Condemna als dos principals implicats.
TSJIB
3.- Cas Calvià
Andreu Pizà, Miquel Deyà, Andreu Bordoy (PPIB)
Eduard Vellibre, Francesc Gilet, Gabriel Cañellas (PPIB)
Condemna als tres principals implicats.
TSJIB
4.- Cas Agricultura
Andreu Roig
Pere J. Morey, Gabriel Cañellas (PPIB)
Gener de 1991
30 de juliol de 1991
26 de gener de 1997
Absolució
TSJIB
5.- Cas Túnel de Sóller
Antoni Cuart
Gabriel Cañellas, Jeroni Sáiz, José Antonio Berastain (PPIB)
Juliol de 1997
Absolució per prescripció dels fets
TSJIB
6.- Cas Bon Sosec
Joan Fageda (PPIB)
1990 - 1997
7.- Cas Formentera (o Cas Mapau)
Maria Pau Segura
Jaume Matas, Rosa Estaràs (PPIB)
Abril 1998 - Juny 1999
Novembre de 1999
Juliol 2005
Absolució
TSJIB
8.- Cas Bitel
Francisca Pascual, Sebastià Vallori
Març de 1998 - març de 2000
Setembre del 2000
Absolució
Audiència Provincial de Palma
9.- Cas Rasputín
Juan Carlos Alía
?
Febrer de 2004
Juliol de 2004
Setembre de 2004
Cas arxivat
Fiscalia anticorrupció del TSJIB
10.- Cas Eivissa Centre (o Cas Eivissa)
Roque López
Sandra Mayans, Josep Marí Ribas (PSOE)
26 d'abril de 2007
11.- Cas Andratx (o Cas Voramar)
Jaume Massot
Eugenio Hidalgo (PPIB)
27 de novembre de 2006
En instrucció
12.- Cas Cavallistes
Catalina Soler, Sebastià Vidal (PPIB)
En instrucció
TSJIB
13.- Cas Ca'n Domege
Bartomeu Vicens
Bartomeu Vicens i Miquel Àngel Flaquer (UM)
2007
2007
En instrucció
Jutjat d'instrucció número 12 de Palma
14.- Cas Pla Territorial de Mallorca
Bartomeu Vicens (UM), Jaume Font (PPIB)
En instrucció
Jutjat d'instrucció número 1 de Palma
15.- Cas Son Oms
Jaume Montis, Antònia Martorell, Elizabeth Diéguez, Tomàs Martín, J.L.
Bartomeu Vicens i Maximilià Morales (UM)
2005
En instrucció
16,- Cas De Santos
Rodrigo de Santos
Rodrigo de Santos (PPIB)
Legislatura 2003- 2007
Març de 2008
En instrucció
17.- Cas Bitel 2
Damià Vidal
Damià Vidal (PPIB)
Legislatura 2003- 2007
19 d'abril de 2008
En instrucció
18.- Cas CDEIB
Antònia Ordinas, Isabel Rosselló, Kurt Viaene, Felip Ferrer
Antònia Ordinas, Kurt Viaene
Legislatura 2003- 2007
Abril de 2008
En instrucció
19.- Cas Palma Arena
Legislatura 2003- 2007
10 de juliol de 2008
Investigat pel fiscal anticorrupció
20.- Cas Turisme Jove
Damià Amengual, Jaume Cerdà, Juan Francisco Gosálbez, Juan Francisco Gálvez, María Auxiliadora Pérez, Marcos P. M., María Reyes Carbonell
Damià Amengual, Juan Francisco Gálvez, Juan Francisco Gosálbez (PPIB)
Legislatura 2003- 2007
12 d'agost de 2008
En instrucció
21.- Cas Llucmajor
María del Amor Aldao, Lluc Tomàs, Joaquín Rabasco
Lluc Tomàs (PP), Joaquín Rabasco (ASI)
2000- 2003
En judici
22.- Cas Pitiüsa
Antonio Huerta, Rosario Chamorro, Julián Huerta i María del Pilar Fernández
1998- 2007

[edita] Enllaços externs
Diario de Mallorca, 05-05-2008 (castellà)
Diario de Mallorca, 05-05-2008 (castellà)
Diari de Balears, 12-08-2008
Escolar.net, 14-08-2008 (castellà)
Diari Avui, 18-08-2008
La Razón (castellà)
Obtingut de «http://ca.wikipedia.org/wiki/Llista_de_casos_de_corrupció_a_les_Illes_Balears»
Categoria: Casos de corrupció a les Illes Balears [+]
Categories ocultes: Llistes incompletes Articles que necessiten un expert

Qui mal comença, mal acaba....

2008-10-25T08:02:00.000-07:00

Faig referència a la present legislatura del Parlament de la nostra Comunitat. El seu començament ja va ésser prou conflictiu. L’escàndol de “Son Espases”, la vergonya del segon Cinturó, formaren un núvol tan negre, que amb el temps ha deixat a la nostra màxima autoritat, ben tocada.
Aquests dies, les portes dels jutjats estan cansades de veure passar, dia sí i dia no, alguns dels actuals o passats, màxims representants del nostre Parlament, que perquè hi arribin a peu i encorvatats, tenen la mateixa consideració dels que hi arriben amb furgonetes (amb perdó d’aquests últims). Tot presumpte delinqüent està cridat a comparèixer davant d’un jutge a fi que la llei dictamini la seva situació legal.
Aquesta situació tan irregular de determinats polítics, ha fet que, tota la classe política, s’hagi vist afectada en la seva honorabilitat. Diuen alguns, que dintre tots els col·lectius hi ha ovelles negres. Però contesto, que no deu ser evident, perquè si és així, tota la culpa és de qui m’ho diu. Si ho sap i es evident, que ho denunciï.
El que si tinc evident, és que la situació ha arribat a tal extrem, que crec que cal aplicar la solució màxima. Ja no hi ha temps de “mitges tintes”, de sortides polítiques. Aquesta legislatura ja va néixer coixa i amb poca credibilitat. És l’hora, si el nostra president Antich, vol mantenir i demostrar que te, certa actitud d’estadista, ja que va comprometre la seva paraula amb UM que si no l’hi fan cas, no te altre sortida que convocar eleccions ja. A final de legislatura si els temps no canvien, la ciutadania ja no voldrà escoltar a cap polític i pot èsser factible el vot, en blanc o l’abstenció. Cosa que politicament, no convé a cap ciutadà.

METEOROLOGIA SOCIAL

2008-10-07T09:31:00.000-07:00

He tingut que pensar una estona llarga, per encetar un títol adient per definir el que pretenc escriure. El lèxic, la semàntica fa referència a signes científiques del camp de la física però el seu significat me serveix per descriure fets que corresponen als camps polítics, socials, conductuals. Ho sigui que m’he de valer de la física, per descriure situacions del camp de les ciències socials.
Feta l’aclaració, comencem la nostra tasca. En primer lloc, manifestar que de moment només ens podem moure dins els camp dels pronòstics. No tenim encara, prou dades com per assegurar i demostrar fets concrets, ja que el problema a plantejar és el que els científics en economia estan definint com a “crisi econòmica”. De crisi econòmica, des que va néixer aquesta ciència, sempre n’hi ha hagut i sempre n’hi haurà, siguin parcials o siguin temporals, siguin puntuals o siguin geogràfiques, siguin de matèries primes o siguin de productes manufacturats o de transports.
Avui per avui, encara no he sentit ni he llegit que les declaracions dels gurús econòmics parlin i diguin en paraules entenedores on està l’arrel del problema. No surten de la paraula “crisi” i el que tenim a davant és una gran i profunda tormenta de trons i llamps que està albirant a l’horitzó i des dels mitjans de comunicació només es parla com si fos una tormenta d’estiu. El que tenim pronosticat és, ni menys ni manco, que un cicló tropical a nivell mundial, ja que el sistema, com una taca d’oli està estès a nivell global. El ciclò passarà, com tot en aquest món, però l’estrall que produirà, la potència que té, aixó com hem dit, sense dades concretes és impossible de prediure.
El problema es greu perquè el que ha fallat és l’estructura. I això no se atreveixen a dir-ho. El dos pilars bàsics del sistema, son el capital i la mà d’obra. I aquest dos pilars són els que aguanten la tensió del mercat. Han de estar en tensió equilibrada. Això vol dir que la part obrera ( de tot el món, estem en l’era de la globalització) ha de tenir uns mínims assegurats per viure, i això s’ha romput per una pressió massa forta del capital. Ahir al programa ·”30 minuts” de TV3 un destacat economista deia que “el capital, avui, com la sang estava enverinada”, el capital, per tant, està enverinat hi proposava fer una transfusió de sang nova. Però el problema està en saber on està aquest capital sa, per injectar al mercat. Fa anys, vos en recordareu, ja es parlava de diner-blanc i diner-negre. De comptabilitat-A i comptabilitat-B. Ara en patirem les conseqüències, ja que segur que la tormenta encara no ha estellat del tot.

NO TE RINDAS....!!!!!!!!!!!!!

2008-09-28T07:15:00.000-07:00

No te rindas, aún estás a tiempo
De alcanzar y comenzar de nuevo,
Aceptar tus sombras,
Enterrar tus miedos,
Liberar el lastre,
Retomar el vuelo.
No te rindas que la vida es eso,
Continuar el viaje,
Perseguir tus sueños,
Destrabar el tiempo,
Correr los escombros,
Y destapar el cielo.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se esconda,
Y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma
Aún hay vida en tus sueños.
Porque la vida es tuya y tuyo también el deseo
Porque lo has querido y porque te quiero
Porque existe el vino y el amor, es cierto.
Porque no hay heridas que no cure el tiempo.
Abrir las puertas,
Quitar los cerrojos,
Abandonar las murallas que te protegieron,
Vivir la vida y aceptar el reto,
Recuperar la risa,
Ensayar un canto,
Bajar la guardia y extender las manos
Desplegar las alas
E intentar de nuevo,
Celebrar la vida y retomar los cielos.
No te rindas, por favor no cedas,
Aunque el frío queme,
Aunque el miedo muerda,
Aunque el sol se ponga y se calle el viento,
Aún hay fuego en tu alma,
Aún hay vida en tus sueños
Porque cada día es un comienzo nuevo,
Porque esta es la hora y el mejor momento.
Porque no estás solo, porque yo te quiero.

Mario Benedetti.

L’ARREL DE LA MEMÒRIA HISTÒRICA

2008-09-11T08:11:00.000-07:00

Per centrar la gran discussió que aquest dies s’està produint, sobre tot, per la decisió de l’Ajuntament de Manacor, que em sembla equivocada, em permet reproduir aquest escrit perquè serveixi de punt central d’orientació quan es parli de la Memòria Històrica sobre la sublevació i cop d’Estat per part de l’Exèrcit espanyol contra la República.- Prec que es llegeixi amb molta cura per aprehendre el seu significat.

CARLOS PIERA, “Introducción” a Tomás Segovia: “En los ojos del dia: antologia poética” :
Superar exige asumir, no pasar página o echar en el olvido. En el caso de una tragedia requiere, inexcusablemente, la labor del duelo, que es del todo independiente de que haya o no reconciliación y perdón. En España no se ha cumplido con el duelo, que es, entre otras cosas, el reconocimiento público de que algo es trágico y, sobre todo, de que es irreparable. Por el contrario, se festeja una vez y otra, en la relativa normalidad adquirida, la confusión entre el que algo sea ya materia de historia y el que no lo sea aún, y en cierto modo para siempre, de vida y ausencia de vida. El duelo no es ni siquiera cuestión de recuerdo: no corresponde al momento en que uno recuerda a un muerto, un recuerdo que puede ser doloroso o consolador, sino a aquel en que se patentiza su ausencia definitiva. Es hacer nuestra la existencia de un vacío.

QUE EL FRAU ELECTORAL NO S’OBLIDI

2008-08-27T04:48:00.000-07:00

El vertader combat de la delinqüència en general (fiscal, social, econòmica...) passa, necessàriament, per la eliminació del model econòmic que sols ha produït misèria.
Només apunto aquesta asseveració en el sentit de què la violència que sofrim es fruit de l’esquema cultural i econòmic que caracteritza a la societat actual.
La real educació que se dona als carrers, la televisió, la política, incita a aconseguir els diners com a fet prioritari sense marcar la línia del benestar honest, sinó com la clau d’accés al prestigi i al poder. Si el jove afectat per aquesta pèssima educació no té un pare ric que li pari la taula per el seu èxit, es veurà temptat a emplear mètodes menys ortodoxes per el seu èxit.
En aquest mateix camp, la tremenda llosa de la frustració que significa la pràctica incapacitat per assolir aquest dit èxit social, situa a la joventut dins la sortida fàcil de la alienació i al consum de drogues, el que, a la vegada, provoca la necessitat de delinquir per aconseguir aquestes substàncies quant el recursos són insuficients.
Dins el camp polític no hi ha lloc a dubtes. Per a triomfar no fa falta convèncer sinó tenir la capacitat de fer trampes. Només cal mirar el panorama polític dins del PP, per adonar-se compte que fins i tot el seu president i pitjor encara President de la nostra Comunitat, s’ha vist obligat a agafar els atapins i tocar el dos.
Amb aquest estat de coses, els instruments tradicionals per combatre el crim es troben d’entrada vençuts. Les lleis per més rigoroses que siguin, són aplicades per simples mortals, igualment amarats per la competència consumista. La policia també està formada per homes i dones de ossos i carn mortal, sotmesos als mateixos incentius deliqüencials observats en els mitjans socials.
I per acabar de arrodonir la cosa, el model econòmic provoca atur, desnonaments, incentius al delicte econòmic, fiscal i social. No es fàcil doncs, per un pare de família, fer front a les necessitats de la família en aquest moment històric on la cultura consumista és la que prevaleix.
En conclusió, el combat a la inseguretat econòmica i social, per la via de la repressió de l’estat fracassarà rotundament, en tant continuïn les condicions culturals i econòmiques que les originen.

Fernando Lugo, Primer President democràtic del Paraguay

2008-08-19T01:48:00.001-07:00

Entre el 14 i el 15 de maig de 1.811 el Paraguay va declarar la seva Independència. Fou la primera manifestació plena d’un dels actuals països de la regió. Des de llavors han passat nogensmenys que 197 anys, pocs per a la història humana però molts si es considera que en aquest període, avui, per primera vegada, una força política cedeix a una altra el govern. En aquests quasi dos segles, aquesta cessió, va ésser sempre de forma violenta.
L’assumpció de Fernando Lugo va tenir vàries característiques transcendents, amén d’aquesta condició històrica de tanta importància. Per a començar la vestimenta que, seguint la línia inaugurada per el bolivià Evo Morales, reivindica els pobles originaris, trenca amb les formes occidentals del vestit amb americana i la més recent corbata. Lugo se presentà amb la clàssica camisa del mariscal Francisco Solano Lopez, a qui més tard reivindicà en el seu discurs.
I, per si fora poc, reivindicà un parell de vegades al gran revolucionari llatinoamericà, el president José Gaspar Rodriguez de Francia, degradat per la historiografia liberal. La reivindicació explícita de Rodriguez de Francia fou seguida d’altres implícites a mesura que anà delineant la seva futura gestió governamental. En primer lloc, quan llegí la lletra que aquell dirigí al govern de les Províncies Unides del Rio de la Plata el 25 de juliol de 1811, la junta de govern paraguaià on, al mateix temps que reivindicava la ruptura amb el tradicional amo espanyol, es manifestava la decisió de no acceptar cara al futur cap altre vassallatge.
Els moments més aplaudits del seu discurs, d’entre els ocupants dels llocs reservats als convidats especials, partien de polítics, intel·lectuals, religiosos i d’altres que també s’inscriuen entre els partidaris dels grans canvis socials. El teòleg de l’alliberació brasiler Leonardo Boff esclafia de satisfacció quant Lugo es comprometé per a lloa defensa dels boscs naturals encara avui supervivents en el Paraguai i a impulsar projectes comuns en aquesta matèria amb els estats veïns. Boff assessorà a Lugo amb aquesta matèria.
Però l’esclafit major d’aplaudiments va esdevenir quant parlà de la qüestió aborigen i de la problemàtica de la infància i dels nins. L’ex bisbe de San Pedro va enmercar dues classes d’especial atenció per el futur de la societat paraguaiana com són la dels aborígens i els infants, ja que com manifestà, han estat fins avui els més ignorats pels estaments dels governs i particularment per la justícia. La seva relació amb les antigues ètnies de la regió, ho va ratificà a l’exposar el seu pensament, en diferents oportunitats, al llarg del seu extens discurs, en llengua guaraní, afegint la garantia de la inviolabilitat de les terres d’aquestes comunitats, a les que no podrà desitjar cap “blanc”, segons va emfatitzar.

L’EXPO DE L’AIGUA

2008-08-07T07:08:00.000-07:00

Doncs si, he fet aquesta foto de l’Expo de Saragossa. Us la mostro per refrescar-vos, encara que ho dubto. A l’Expo hi havia molta d’aigua però també molta calor, o sigui, com deia aquell Ministre dels xistes, “no hacia ni frio ni calor, o sea, cero grados”.
Una expo, es en sí mateixa una obra gran, amb espai i colorit, amb els pressuposts no hi escatimen gens ni mica. En aquests moments de greu crisi econòmica es de pensar que precisament perquè ja intuïen que la cosa seria grossa i començaria per la construcció, es varen voler curar amb salut (els que fan els pressuposts).
Els stands més interessants, els dels països exòtics, amb un inconvenient, el de la venda de la seva artesania que encara que duien preu, l’import sempre era aleatori.
Ara be, cal posar-se una mica seriosos amb el tema de l’aigua. Fins i tot a nivell tècnic, es drenar el riu per fel navegable el tros de l’Expo i els vaixells comprats, encara resten sense estrenar, amarrats al moll i custodiats per un senyor vestit d’almirall. No hi ha prou fons. El riu es va riure dels tècnics. No sabien que el riu és molt capritxos i on hi hagi un mariner de ribera hi sobren els tècnics pel que fa al riu. Y no dic res del iceberg.
I per resumir, crec que el missatge de l’Expo no copsava la realitat de què l’aigua és un be escàs i que milions de persones moren al món passant set i malalties per la falta d’aigua potable.

PARTIR AMB.....

2008-07-10T08:58:00.000-07:00

M'hi ajudeu !!!!.............. fins i tot, serà beneficiós per a vosaltres.

GRÀCIES TOMEU........

2008-07-02T07:28:00.000-07:00

Gràcies, de què ¡... Doncs del teu últim llibre “Des de la finestra del càncer” Lleonard Muntaner, editor. Es un treball mal de classificar, jo diria, que es tracta d’un teixit de molts de fils que imbricats pel teu Pensament (majúscules, pel títol del meu blog) elaboren aquest teixit ferm i alhora suau, com si fos de llana de moltó, que conforma tot el llibre. Teixit, tot ell, amarat de generositat i valentia, aspectes molt mals de trobar avui en dia, dins un món egoista i poruc.
Un teixit també, elaborat amb molta cura, com una randa subtil treballada amb mans guiades per un esperit crític que fica el bisturí fins el moll de l’os. Segur que més de dos se sentiran ferits per aquesta ma germana que l’únic que vol, com el cirurgià, guarir aquells defectes deformadors d’una fe eixorca. En aquest sentit, també hi he trobat un model d’humanitat que assumeix com a propis els defectes i malalties d’altri. Quantes gràcies, al llarg d’aquest diari ! No son gràcies protocol·làries, sinó expressió i reconeixement de les pròpies mancances. Biografia d’intent d’una objectivitat pura i dura, impossible de copsar, emmarcada des del 21 de febrer del 2005 al 21 de febrer del 2007. Dos anys filan prim en diferents camps.
Per a mi, un dels fils més difícils d’expressar, l’aspecte místic-espiritual de l’home que davant el Misteri, especula i cerca la proximitat a aquest Misteri desvetllat per Jesús, home com nosaltres que ens deixà el missatge d’un Regne ja començat i expressat en les Benaurances. Els pobres i desvalguts, els apartats i separats, els que passen fam i ploren per les injustícies, aquest conformen i són ja hereus d’aquest Regne. Escàndol per a molts i misteri per els altres.
I per últim, la gran esbroncada a l’Església institució. La puta del Apocalipsi. Una Esglèsia-Estat o un Estat-Esglèsia que res te a veure amb les ensenyances de Jesús. Sinó tot el contrari.
Gràcies Tomeu, per aquest regal que ens has fet a tots els que hem tingut el gust i l’alegria de poder saboretjar cada una de les línies del teu llibre. Llibre vital i ple de VIDA.

JO TAMBÉ SOC EMIGRANT

2008-06-19T12:29:00.000-07:00

Sense comentari..........................

PATINADA GRAVÍSSIMA DEL Sr. BONO

2008-06-16T08:59:00.000-07:00

La presència d’una bandera republicana dins l’hemicicle del Congrés Español de Diputats i rebutjada pel seu President, ha provocat, dintre de la nostra societat un conflicte greu i polièdric, ja que el Sr. Bono no només va cometre una falta d’acolliment als presents, gent repressaliada pel franquisme i lleials a la bandera republicana, per la qual, petiren mort, anys de presó i persecució, sinó també perqué el President, màxima autoritat del Parlament, poder legislatiu, no diferencia el que es legal del que es il·legal.

La bandera republicana té tota la legalitat dins la nostra Constritució, ja que estàn amparades la llibertat ideológica i la llibertat d’expressió. Existin jurisprudència al respecte (Sentència de la Secció 9ª Sala Contenciós-Administratiu del Tribunal Superior de Justícia de Madrid del 15-12-03).

Per contra, els que són completament il·legals, són tota la simbologia feixista, siguin banderes, monuments, etc. Aquesta diferenciació neix de les seves ideologias, ja que, així com el republicanisme aspira a assolir la democràcia, la llibertat i la pau, el feixisme no té res a veure amb el republicanisme, ans tot el contrari.

A part de la representació que exerceix com a President d’una Càmara, el Sr. Bono, és també militant d’un partit. Aquest partit, el PSOE, va ser fundat per unes persones que totes elles eren republicanes i que aquest republicanisme amara tota la seva ideologia. Pensem que, en el seu partit, quan s’acaben els diferents congressos, tots els seus militants es posen dempeus i canten l’himne de “La Internacional”.

Es per tots aquest motius que, deman, millor dit, exigeix al Sr. Bono una disculpa pública del seu comportament que consider de mala educació, com a mínim. Ja que ha demostrat no estar a l’altura del càrrec que ocupa de President del Congrès, el millor seria dimitir.

En conseqüència, tota la responsabilitat de la conducta del Sr. Bono, recau en el dirigents del seu partit, el PSOE, els que, en ùltima instància, han de pendre les mesures pertinents, a fi i efecte de resoldre aquest greu afer, ja que està afectant les més altes instàncies de les nostres institucions.

Faig públic aquest escrit, en primer lloc, perqué la bandera republicana es legal, i també, perqué voler un estat republicar no es una situació il·legal, encara que es demani un canvi en la constitució. En segon lloc, pel respecte i restitució que es mereixen tantes persones, encara avui repeseliades i mantingudes en un silenci vergonyós. Aquestes víctimes i els seus hereus, necessiten ja, una reparació de part de tots els ciutadans demócratas com ens preciem de ser-ho en l’actualitat. I que d'una manera efectiva, siguin esborrats tots els símbols feixistes, per il·legals i per vergonyosos, ja que no hi ha cap altre nació d'Europa que exibeixi cap símbol nazi o feixista

DAVID VENÇ GOLIAT

2008-06-14T01:13:00.000-07:00

Doncs sí, David-Irlanda ha vençut a Goliat-Unió Europea. Els gran lobys, les grans multinacionals amb conxorxa amb tots el partits polítics han estat incapaços de doblegar la voluntat d'un poble quan se'l pregunta. I això també, sense tenir en compte la influència dels mitjans dedicats en cós i ànima ha alliçonar i contaminar a l'opinió pública.

Ara mateix, si aquí al nostre país s'ens donés l'oportunitat de repetir el referéndum en que el SI va guanyar per un 90%, el resultat es capgiraría. Crec que l' euro ha estat l'argolla que ens té a tots fermats enfront del domini del mercat que en diuen lliure i que tants de problemes afegits ens porta. Demana-ho als pescadors, als agricultors, als ramaders, etc.

Ens han volgut vestir la mona (Constitució) de seda canviant-li fins i tot el vestit difrents vegades, peró mona se queda.

L'element diabòlic, politicament parlant, és va signar, pels caps de govern, el dit Tractat de Lisboa on, sense consultar a ningú, s'accepta aquesta Constitució Europea. Si no ens l'entren per davant, ens l'entren per darrera.

Que Irlanda hagit dit que No, representa la victória d'un petit David enfront d'un gegant Goliat. I fa palès que TOTS UNITS FAN POSSIBLE UN MÓN MILLOR ja avui.

BOLIVIA PLORA

2008-06-03T05:42:00.000-07:00

Qué poco importamos los indios.
Hermanas y hermanos: Permítanme expresar el dolor, la indignación y la impotencia que siento desde la distancia ante los hechos ocurridos el 24 de mayo en la ciudad de Sucre.
La "Culta Charcas" es uno de los nombres de la capital de Bolivia. Triste ver sin embargo que en la celebración del aniversario del grito libertario, la Culta Charcas haga gala de incultura, de salvajismo, de ignorancia. Un grupo de indígenas fue asaltado, maniatado, se los hizo pasear por la plaza pública con el torso desnudo, se les obligó a ponerse de rodillas y mirar cómo quemaban sus ponchos, su cultura. ¿Esa es la cultura de la Culta Charcas?
Resulta doblemente triste ver que todo eso pasó en el aniversario del "Grito libertario" de Chuquisaca, grito de libertad contra el yugo colonial. En ese día, en celebración de la libertad, se ha humillado y agredido a una veintena de personas. Se ha atentado contra su libertad en el aniversario del grito libertario. Las imágenes de la humillación han dado la vuelta al mundo y están ahora como grabadas en un disco que quedará para el recuerdo. Es un documento del escarnio, de la vergüenza, del racismo más vergonzoso que cohabita con nosotros. Este disco va a quedar y lo vamos a tener que ver constantemente y espero que un día podamos curarnos de esta vergüenza.
En estos días me pregunto cómo podemos mirarnos a los ojos sabiendo que estas cosas pasan en este tiempo en nuestro país. Como podemos saludarnos, darnos la mano, sabiendo que estamos dejando que esas cosas pasen sin hacer nada, sin hacer una condena enérgica, sin haber salido a la defensa de las hermanas y hermanos indios humillados.
En momentos así pienso con amargura: "qué pocos amigos tenemos los indios". Qué poco importamos. Se nos puede vejar, humillar, torturar, insultar… ¿A quién le indigna? ¿Dónde está la voz de indignación de nuestros intelectuales? ¿Y nuestros artistas dónde están? En el colmo de la infamia, Jorge Quiroga, ex presidente de la República, como sola reacción ante los hechos, tiene el descaro de afirmar que Evo Morales debe reconciliarse con Sucre, disculparse con Sucre.
¿Y quién va a disculparse por las agresiones a los indios? ¿Quién va a hacer acto de reparación de esta humillación? Con tristeza y decepción, luego de ver que no hubo nadie para defender a las hermanas y hermanos humillados, pienso: "qué rápido se abandona a los indios".
Quedamos bien en los discursos de los intelectuales, justificamos el financiamiento de las ONGs, justificamos los proyectos de los políticos, unos y otros nos usan para mejorar su imagen, servimos de masa votante… pero cuando nos agreden, nunca están para tendernos una mano. Es doloroso hacer pasar ese trago amargo.
El apartheid está lejos de haberse acabado. Peor aún, hemos vivido creyendo que el racismo era cosa del pasado, pero ahora nos despertamos sabiendo que no es así, que lo llevamos dentro, que convivimos con él. ¿Seremos capaces de desterrarlo? Para eso, tenemos primero que aceptar que el racismo rige en las relaciones sociales en nuestro país. Tenemos que mirarnos a la cara y aceptar que somos capaces de hacer lo que se hizo el 24 de mayo, que somos capaces de permitirlo, que somos capaces de estar ahí como espectadores. Las imágenes de ese día me traen al recuerdo las imágenes de las ejecuciones públicas… triste constatar que no estamos tan lejos de eso.
[Fuente: Por Luzmila Carpio Sangueza, Embajadora de Bolivia en Francia, Bolpress, La Paz, 29may08]

ALÍ-BABÀ I.........

2008-06-02T10:09:00.000-07:00

El 17 de gener d’enguany, en aquest blog, ja apuntava la meva perplexitat per Unitat, que se presentava com a bloc d’esquerres a les eleccions.
Pel que he llegit a la premsa i el que anirem llegint, em dóna l’impresió que l’Unitat que ens varen voler vendre, poc a poc se ha convertit amb una Cova. I dic cova, perquè no hi veig res clar del que està passant, es a dir, hi ha molta foscor. Pels mitjans de comunicació, Unitat ja ha desaparegut, i només es parla de Bloc, cosa que agraesc, encara que no comparti.
El problema principal, està amb l’acceptació o l’inclusió de UM com a company de viatge, d’uns partits, uns més que els altres, que els podem emmarcar dintre d’unes polítiques d’esquerres. Un altre problema seria el de la responsabilitat política dels que, des de l’interior dels partits, varen ésser tan babaus d’admetre UM dins aquesta coalició o Bloc. Que no sabien o intuïen per quins paranys navegava aquest partit ? Fins ara que la Fiscalia hi ha posat mà, no s’els hi han obert els ulls?
I el que és clar, resulta que aquestes preguntes apunten cap una maror grossa, cap un malestar difícil d’aguantar en l’exercici de la política del dia a dia.
Els ciutadans no som beneïts i també fem les nostres anàlisis i les nostres deduccions per veure com em sortirem d’aquest embolic.
Tingueu present que el temps serà el jutge que ens anirà donant el balanç de les nostres obres i el temps corre molt depressa.

JUSTÍCIA i LEGALITAT

2008-05-18T06:54:00.000-07:00

Enfront del desgavell que en aquests moment està sacsejant la nostra societat mallorquina, voldria fer una petita reflexió damunt aquest dos conceptes, ja que les informacions i les tertúlies, més que aclarir, confonen i embullen, i no fan altre cosa que “marejar la perdiu”.Faig referència, sobre tot, a la qüestió de la gestió i desviació de doblers públics, compra d’influències, informació privilegiada, corrupció, etc., tan de càrrecs públics, com de professionals i particulars. Un magma que, aquí a Mallorca, ja te història i que avui en dia ha esdevingut un greu problema social. .Enfront d’aquesta situació es sol emprar el terme, públicament, de la paraula Justícia, per camuflar un fets que, a la dita paraula, no l’hi corresponen. Ja que justícia, en la seva pristina accepció ètica-religiosa, l’hi correspon el de virtut moral per la qual hom pensa i obra segons dret i veritat. En sociologia es parla de justícia social, expressió apareguda en el vocabulari socialista i adoptada per alguns economistes que consideren que la ciència econòmica té per objecte no solament la descripció dels fenòmens, sinó també l’organització del repartiment de la riquesa d’acord amb criteris morals. Així com la paraula “pau” no se la pot deslligar de la paraula “justícia”, a la paraula “justícia” no se la pot separar de la “pau”. Formen ambdues un binomi inseparable, ja que no se sap a què fan referència, ni “pau”, ni “justícia”. Cal preguntar-se. Quina pau?... Quina justícia?.. .En quant a legalitat, hem de convenir en que és una qualitat de legal. Es a dir, conforme a la llei o manat per la llei, o sigui, principi de legalitat, aquesta manifestació és recollida en la Declaració Universal de Drets Humans (1948), i ha estat incorporada a la major part del codi penal. Aquest principi de legalitat es fonamenta en l’axioma bàsic de tot el dret penal modern nullum crimen, nulla poena sine lege. .La conclusió, per tant, es clara. La legalitat acota una petita part del fer o obrar humà contemplat en la llei de l’ordenament jurídic vigent i, en especial, que els reglaments i actes jurídics s’adeqüin a la llei formal. Però això depèn, es clar, de qui faci la llei, per aquest motiu, qualsevol fet pot ésser recollit per la legalitat, encara que la problemàtica social ultrapassa el que és legal i que per justícia ho hauria d’ésser. . Lligant amb el principi, hem de dir, que per justícia és reprovable i s’ha de denunciar públicament aquest magma immund que degrada la nostra societat i que, després i només després, si cal, s’ha de sotmetre a la legalitat vigent. Primer la “justícia social” i després la “legalitat”. La justícia legalista només correspon als jutges i, per això, l’expressió tant recurrent de: “fins que la justícia no es pronuncií, soc innocent”. Mentida, legalment seràs condemnat si has infringit la llei !!! Però, previ a aquesta condemna, per Justícia, i socialment hi ha indicis més que evidents que, dins el cos social ja ets un exclòs, ja no ets de fiar, la ciutadania ja t’ha rebutjat. El fet més evident és la taringa de noms manejats per els ciutadans, que queden i han quedat marcats negativament segons dret i veritat.Un exemple paradigmàtic està en la Recuperació de la Memòria Històrica. Milers de persones foren assassinades aplicant una llei injusta i arbitrària. Judicis sense cap garantia. Escrit autógraf d’un executat:”...Són les set del matí, lligats per la Guàrdia Civil fem camí de l’Audiència, lloc a on serem jutjats per un indecent C.G. (Consell de Guerra). En total som 56, hi ha deu dones de Tortellà. A les onze toca el nostre torn. El fiscal demana per a mi i un xicot de Roses l’Última pena. No m’ha sorprès gens ni mica. Un defensor que no defensa no ha tingut ni l’educació de saludar-nos. Sento no poguer estampar ací el seu nom ja que ens feren firmar ahir la fulla en blanc. He parlat, encara que poc, ja que tot el que un pugui dir és endebades, allí solament valen les acusacions. Solament es conjuga el verb acusar” (Cartes d’un condemnat a mort” Antoni Ferrer Tramunt – Ed. Moll, “Raixa” nº 162) ¡¡AVUI ENCARA I AMB DEMOCRÀCIA, LA LLEI AMPARA AQUESTES INJUSTÍCIES !!!!!!!!!

LES VÍCTIMES I LA REPÚBLICA

2008-04-20T10:12:00.000-07:00

Aquest dies s'ha commemorat el 77é aniversari del cop d'Estat contra la República i ensems la recuperació de la dignitat de les persones assassinades per les forces franquistes.

A diferents cementiris de la nostra illa, prop d'un miler de persones han fet ofrenes de flors a les fosses comunes, on resten les despulles d'una petita part d'aquestes persones massacrades. També sonaren diferents musiques i es llegiren tendres escrits on se lloava el seu exemple i la seva dedicació a la cosa pública. Tot un exemple de persones dedicades al bé comú.

El que ha caracteritzat aquesta celebració a estat el nombre i la participació dels diferents actes. La por comença a desaparèixer i els seus familiars i amics ja han pres consciència que cal reparar els anys d'oblit i denigració que encara estan petin aquestes persones. Els criminals són uns altres i la història oficial està plena de mentides.

Des d'aquest blog vull deixar constància de la meva admiració a totes les persones que defensaren el règim republicà com a forma de govern més just i democràtic.

LA CIUTADANIA EN LA CONSTRUCCIÓ DE LA SOCIETAT DEMOCRÀTICA QUE VOLEM

2008-04-10T03:13:00.000-07:00

...Así que está claro que la ciudad es por naturaleza y es anterior a cada uno. Porque si cada individuo, por separado, no es autosuficiente, se encontrarà, como las demás partes, en función a su conjunto. (Aristóteles, “La Política”, libro I, cap.II)

El concepte de ciutadania amb la seva accepció actual fa referència a tres dimensions, materialitzades a Anglaterra en tres segles successius: drets civils que apareixen en el segle XVIII; drets polítics que s’afirmaren en el XIX i drets socials en el segle XX.

Des d’aquesta perspectiva és ciutadà “aquell que en una comunitat política gaudeix no sols de drets civils (llibertats individual), en els que insisteixen les tradicions liberals, no sols de drets polítics (participació política)en els que insisteixen els republicans, sinó també de drets socials (treball, educació, vivenda, salut, prestacions socials. (Cortina, 1997).

Actualment s’evidencia un desinterès creixent per la política partidària i per els processos electorals (augment de la no inscripció, abstencionisme y augment dels vots nuls i en blanc). ¿És possible deduir d’això un desinterès per lo públic, per la política, per l’interès general o per el bé comú?

Aparentment es podria concluir que sí, malgrat aquesta asseveració, es necessari considerar que en els anys recents s’ha configurat una pràctica ciutadana que ha ampliat la noció de ciutadania. Han sorgit noves formes d’exercici ciutadà: nous moviments socials com els feministes, ecologistes, consumidors, camperols, reivindicacions ètniques, etc.; i també noves formes d’organitzacions socials: organitzacions de consumidors, organitzacions d’usuaris de serveis, etc. Crec també important, per últim, fer referència al sorgiment de la dimensió internacional de la ciutadania. Moltes persones troben els seus referents tant en el pla de les seves concepcions com de les seves actuacions en organitzacions ciutadanes internacionals: Amnesty International, Green Peace, Attac, etc.
Una de las característiques fonamentals dels nous moviments emergents és rompre amb la dissociació entre lo polític i lo social. Es tracta en aquests processos d’una politització de lo social i de la socialització de la política.

Aquesta perspectiva s’oposa tant a l’anarquisme com al neoliberalisme, per un costat, així com al projecte de l’esquerra clàssica per l’altre. Ambdós pols es manifesta la dualitat il·lusòria entre la política i lo social. En el primer cas la visió de la societat reposa en aïllar lo social de lo polític. Uns, els neoliberals invocant la mà invisible dels mercat, els altres en la negació abstracte de l’Estat que nega el poder. L’esquerra tradicional fa el camí a l’invers. Transforma lo social en una “massa de maniobra de lo polític” que condueix cap a una política orientada cap a l’Estat, la que reprodueix, inevitablement dintre de sí mateixa, el mateix procés de separació: separant als dirigents dels dirigits, als representants dels representats, separant a l’activitat política de la lluita econòmica social. En realitat, únicament les forces socials que s’han convertit en subjecte, tenen la capacitat d’oposar-se i de convertir-se en l’antagonista del poder capitalista. El poble al assumir aquest concepte, es constitueix en objecte de la seva pròpia història i a fer possible l’anhel d’un món millor.

La internacionalització de la producció capitalista comporta necessàriament la crisis de l’Estat nacional i per això la de la democràcia política representativa i dels partits polítics que la componen.

Com a conseqüència de la internacionalització del capital desapareixen els llaços entre l’esfera estatal i la reproducció capitalista. L’Estat, òbviament, no desapareix, però es desvincula dels seus propis fonaments econòmics, generant la crisi de l’esfera política. Ens trobem en una situació en la que els reglaments interns i les polítiques de les empreses transnacionals es constitueixen en fonament de dret substituint als parlaments, al sistema judicial i als governs. Les definicions de polítiques públiques en els organismes transnacional (OMC, Banc Mundial, FMI.) controlats de manera corporativa per les grans empreses transnacionals, estan creant un nou dret transnacional. En l’actualitat aquestes empreses poden traslladar tots els factors de producció d’un país a altre amb la màxima llibertat. La capacitat de traslladar la producció d’un país a altre afebleix el poder negociador de qualsevol govern simplement transferint fondos, d’igual manera trasllada l’equilibri de poder des de l’Estat nacional al capital globalitzat.
Tot això transforma l’Estat representatiu en un simple administrador de la crisi. ¿De què serveix votar si els “representants” no poden actuar sobre la realitat? ¡I el Parlament? Aquest no posseeix ni tant sols un paper formal en les negociacions del FMI o del Banc Mundial, ni el dret legal a ratificar o rebutjar acords.
En l’actualitat, un terç de la força de treball mundial –unes mil milions de persones- manca de feina. Només als EE.UU. les corporacions esborren de les seves nòmines més de dos milions de treballadors anualment. Això marca definitivament l’ocàs de l’esquerra tradicional.

En aquest marc la política i l’economia es confondeixen. Es romp per totes parts el dualisme entre “economia” i “política”. La lluita esdevé una nova forma que és política, econòmica i social al mateix temps. Aquest és el punt angular que trasbalsa les formes de construcció i les perspectives polítiques del moviment social i que condueix ineludiblement a la territorialització de la lluita.

Els actuals moviments emergents s’han de constituir en subjectes, són en sí mateixos consciència i acció. Aquesta nova lògica condueix a l’organització territorial, a la democràcia directe, a la subversió del poder, al canvi social en el aquí i en el ara. Aquesta lògica passa d’etapista a revolucionaria, de separació de l’económic-social de lo polític, a la que ho fon i ho fa un, és la insurrecció directa dels oprimits i explotats.

L’estratègia dels nous moviments emergents –no ens cansarem de dir-ho- és l’organització territorial, les assemblees. Pensar globalment i actuar localment. Aquestes instàncies d’organització permeten l’incorporació de les masses populars en una proporció que mai somniaren ni els més grans partits i sindicats de la socialdemocràcia o de l’esquerra tradicional. Aquestes organitzacions territorials es constitueixen i conformen el germen del poder del poble precisament per què en elles s’expressen totes les aspiracions, reivindicacions i modificacions dels processos vius d’un poble. Són les instàncies que permeten subvertir el poder i organitzar el canvi. Són en definitiva l’aparell en construcció del poder popular.

¿Invaliden aquests processos a una organització? De cap de les maneres. Del que es tracta és d’impulsar un nou tipus d’organització, una nova forma d’organització revolucionària. Per això no existeixen models. Es tracta d’un moviment de fusió, que es confondeixi, que es faci un amb el moviment social. Un moviment organitzat que es basi en el principi d’autodeterminació del poble, i en el que els revolucionaris tinguin la funció de catalitzadors. D’un moviment que pitgi a que el poder estigui en el poble organitzat i no en un aparell de poder que el substitueixi. D’un moviment que impulsi la construcció d’un subjecte de poder cristal·litzat en les amples masses dels oprimits i no en un moviment que faci del poble un objecte. D’un moviment que impulsi la auto activitat del poble i no la substitueixi.

La revolució actual és, en aquest sentit, l’oposició radical al Il·luminisme, en totes les seves formes, que a la fi a pres expressió social. A inicis del segle XX, les transformacions operades en el mode de producció capitalista va alterar els sistemes de referència dels conflictes socials conduint-los a un nou estadi de confrontació contra el capital i provocant una crisi a l’interior del marxisme del moviment obrer. Avui s’està provocant una nova ruptura, impulsada novament per les transformacions capitalistes, ruptura que planteja una transformació encara més ampla i que fa necessari un replantejament radical de la teoria revolucionària. La revolució actual és aquella que es planteja la transformació radical de la societat, no a partir d’una idea prefixada a la que hi ha que accedir, sinó partint d’una realitat que hi ha que organitzar. La diferència és inequívoca. El pervindre té una cara concreta que depèn de nosaltres.

ES TRACTA, EN REALITAT I SIMPLEMENT DE REAPROPIAR-NOS, TOTS UNITS, DEL FUTUR DEL NOSTRE MÓN

DE REPÚBLICA

2008-04-02T08:51:00.001-07:00

Aquest mes, es commemora l'aniversari de la proclamació de la II República. Aquesta etapa representà tot un revulsiu en contra de la dictadura anterior. El Poble havia guanyat a les urnes, demostrant que el poble sempre guanya a les urnes per sufragi universal i els dictadors sempre guanyen rebel·lant-se contra el poder establert i per les armes. A la raó només l'atura la força bruta.

En aquests moments el nostre Estat no està fonamentat ni amb una Dictadura, ni amb un poder Republicà. La nosta Constitució diu que som una Monarquia (de la casta que sigui, és igual, però monarquia al cap i a la fi).

Vull fer, amb aquest petit comentari, un simple raonament sobre aquestes tres formes amb què es pot vestir un govern.

En principi, descartarem la Dictadura perquè és traumàtica d'entrada i es basa en la coacció més brutal. La seva petja deixa massa sang. Passem, per tant, a reflexionar sobre la Monarquia. En principi, si mirem la història, tant la nostra com de la resta d'Europa, les monarquies, en general, tenen una biografia molt negre. Els seus origens es remonten a uns personatges, que feren de la seva vida un regitzell seguit de crims i expolis, que a les pel·lícules històriques,d'avui en dia, fan ganas de riure. Tot ho passaven a sang i foc. No ho sé ! Però me costa acceptar que, amb aquests passats, això de les monarquies siguin de bona arrel.

Per concloure aquest apartat, una cita de Pascal del seu llibre "Pensamientos" Ediciones Orbis S.A. 1982 pàg. 174 "Las cosas menos razonables del mundo se vuelven las más razonables, a causa del desarreglo de los hombres. ¿Hay algo menos razonable que esto de escoger, para gobernar un Estado, el primer hijo de una reina?. No se escoge para gobernar un navio aquel de los pasajeros que es de mejor casa; esta ley sería ridícula e injusta".

Acabem fent un petit raonament damunt al govern de la República. El seu gérmen primigeni el tenim amb Platò (390 aC) en el seu llibre "Politeia" amb un segon títol ("sobre la justícia") la més extensa d'entre els seus Diàlegs. Llibre que, entre altres coses, presenta el que per ell hauria d'ésser la ciutat ideal . Una altre fita important correspon a la Il·lustració francesa, dita dels Enciclopedistes, amb l'obra d'en J.J. Rousseau "El Contrato Social" amb el subtítol de "Principios de Derecho político" elaborat als voltans de 1762. El govern de la República té la base i les arrels en la voluntat democràtica i en els seus aspectes progresistes tant econòmicament com social.

Com a conclusió, de la meva part, només apuntar que crec que triar o elegir entre monarquia i república sols és qüestió de raonar intel·ligenment. Crec que més concret, és impossible.

PARLEM D’E S T È T I C A

2008-03-18T09:23:00.000-07:00

Totes les coses són del color del cristall amb què se les mira. Aquesta “perogrullada" servirà com a eix per a la introducció.
Els filòsofs antics, sobre tot Aristòtil, tenien una visió antropològica basada en l’aspecte tricotòmic de l’ésser humà. Per a ells la qüestió del coneixement el fonamentaven, àdhuc que en el pràctic i el teorètic, en l’aspecte creatiu (poiesis). Però aquesta visió fou suprimida en tota l’Edat Mitjana adoptant una visió dicotòmica funesta pel pensament i la cultura. Tant és així que entrarem en uns segles d’obscurantisme ferotge del que el positivisme modern podríem dir que és conseqüència ja que en plantejar el problema de la demarcació fonamenta el criteri de l’aspecte dual.
En els últims anys han sorgit una sèrie d’investigacions dins diferents camps de la ciència on, per una part s’ha qüestionat el pensament positivista i per l’altre s’han recuperat els plantejaments tricotòmics dels problemes, sobre tot en el camp de l’hermenèutica ontològica. (psicologia, sociologia, polítologia, antropologia, etc.)

Quin és el fi de la filosofia?

L’estètica és una branca de la filosofia, per tant, cal aclarir quin és el fi de la filosofia per la senzilla raó de saber també quin és el fi i el camp específic de l’estètica i en aquest sentit saber i aclarir el camp de la demarcació que tant preocupa als positivistes.
Crec que la filosofia són moltes coses i no hi ha una fórmula que les copsi totes, però podríem estar d’acord en dir que la filosofia bàsicament pretén obrir una nova visió al coneixement. És a dir, la filosofia mira amb ull diferent els problemes que se li presenten, Els seus postulats mai acaben amb el típic: “... que és el que es volia demostrar” propi del camp científic, en filosofia no hi ha intimidació, ni amb el garrot de la lògica ni amb el del llenguatge. El filòsof pot concebre una veritat important i malgrat això ser incapaç de demostrar-la amb una prova formal, però el fet que els seus arguments no siguin lògics no els priva de la seva racionalitat.
Ja Ramon Llull intuí un sisè sentit als cinc reconeguts: l’afatus, és a dir el sentit de la parla com a diàleg que ens permet copsar un coneixement propi del fet de la parla, el diàleg (transmissió de coneixement)
Kant fou el primer filòsof modern que recuperà el sentit tricotòmic dels antics -ja els seus contemporanis l’hi deien el Alleszermalmer (destructor de tot)- i que el coneixement avarca tres camps específics afegint-hi el coneixement a través de l’art.
A tall d’exemple i com a mostra d’aquest plantejament he creat el següent quadre on es representa el que estem plantejant, a partir de la base de què la persona humana copsa el coneixement, (V. Ocampo: “Ell no veurà més que el que els seus ulls són capaços d’aprehendre”) mitjançant tres camps diferents:

Òrgans (sentits) = Artesà = Observar (veure) = Sentit comú

Ment (intel.lectual) = Artista = Reflexionar (mirar) = Científic

Esperit (transcendent) = Esteta = Contemplar (visionar) = Filosòfic-Místic/Horitz.- - Vertical

Els metafísics i sobre tot els artistes, tenen quelcom de visionaris com si tinguessin la facultat de veure més enllà dels horitzons de la seva època i de la seva realitat. Descartes que va donar naixement a interminable subtilesa metafísica va provocar un aspecte profètic de la comprehensabilitat de la naturalesa, una anticipació fora mida de tant que més tard es realitzà en la ciència.

Quin és el paper de l’estètica?

L’art no és una manera de fer sinó bàsicament una forma d'aprehendre la realitat. Dit amb altres paraules és una forma de coneixement que globalitza i dóna sentit a les altres formes de coneixement. Així com hi ha una filosofia perenne, també hi ha un art perenne que s’expressa mitjançant un coneixement que és l’estètica. El filòsof ha tingut la visió profètica d’aquest coneixement i l’ha incorporat a la seva disciplina, però aquest coneixement encara es troba en els seus inicis. Crec que estem en l’etapa pre-estètica. En el requadre presentat en el punt anterior, a la segona columna, veiem que el primer nivell és l’artesà, el segon l’artístic i el tercer l’estètic. Això vol dir que en l’actualitat l’obra de l’artista ha assolit el nivell mental en la seva creació. L’obra actual és bàsicament d’elaboració d’uns conceptes intel.lectuals. Kandinsky fou l’artista que de forma plena ens introduí en el segon esglaó, però encara no ha sorgit, penso, l’artista que de forma plena ens elevi al tercer esglaó del coneixement artístic. Tot coneixement dóna forma a unes capacitats i crec que el gènere humà encara no ha assolit el començament d’aquest estadi en el camp del desenvolupament integral de l’ésser humà
Estem en camí cap a Ìtaca i és precisament el camí que ens enriqueix, és el camí que ens dóna els coneixements necessaris, és el camí que ens fa créixer.
La importància de l’estètica la vull plasmar amb una frase treta precisament del camp de la lingüística o de l’etimologia: “L’ètica /“est-Ètica” . Per tant, que si êtica és ètica, això vol dir que l’ètica i l’estètica són realitat diferentes d’un mateix arbre comú. El que passa és que per explicitar aquesta igualtat caldria fer tot un tractat sobre l’estètica a partir de l’ètica cosa impossible en aquest espai.

HA GUANYAT EL VOT ÙTIL

2008-03-10T09:23:00.000-07:00

Doncs sí, la cursa s'ha acabat i el clar guanyador ha estat el vot ùtil. Per una part estic content, però això comporta, cara als propers quatre anys, una revisió en profunditat de tots els partits.

Dic aixó, perquè els nombres no reflecteixen la vertadera realitat de l'espectre polític i la política requereix un coneixement profund de la situació real d'un partit. Per tant, és urgent que tots els partits, s'oblidin de les xifres i encetin un debat seriós de quina és la seva política real, la política de carrer, els votants necessiten els comptes clar i les polítiques definides. S'han d'haver finiquitat, afers com els de Son Espases i molts d'altres.

Un motiu de satisfacció és el que representa per les Illes Balears recuperar el color vermell del socialisme i haver arramblat d'una vegada el color blau d'un conservedurisme ranci i deprededor que ens avergonyia i que no feia justícia al seus habitants. El caciquisme ha estat vençut sobre tot a les Pitiusses. Això compensa les ferides que han sofert en les seves carns aquells partits minoritaris que una llei d'Hondt castiga injustament.

Crec que s'han obert nous horitzons sobre tot per la ciutadania, que al cap i la fi, és la que té la darrera paraula.

I per postres, mira aquest video i si no reacciones, és que tens l'ànima morta:

http://cd2documentaciocooperacio.wordpress.com/

VOT ÚTIL ???.....

2008-02-28T07:36:00.000-08:00

Aquest és el missatge més estès, dintre la gent d’esquerres, relativament satisfeta amb les polítiques aplicades pels seus partits.
I jo em pregunto: Vot útil, per a qui i per què ? Per arribar definitivament al bipartidisme excloent ? Creis que aquesta és la solució ? Que el bipartidisme resoldrà els problemes de la gent exclosa, que de dia en dia va augmentant ?
No siguem ingenus. Al bipartidisme, només li interessa un sol partit de dretes (que ja ho han aconseguit) i un sol partit “d’esquerres” (que encara no ho ha aconseguit, però que amb el vot útil aconseguiran a curt termini).
La meva ideologia política, és a llarg plaç. El curt i mitjà plaç és per el vot útil. El meu oncle, el del llibre, defensà una ideologia, a la pràctica encara no s’ha acomplit i morí assassinat als vint-i-cinc anys, Malgrat això, la seva ideologia encara és ben viva i d'ell en fem anàmnesi en la memòria històrica.

La ideologia s’expressa, també i sobre tot, amb el vot. Si la ideologia no es canvia cada quatre anys, tampoc el vot es pot canviar. Què som pocs avui i no som “útils” ? Sí, però demà serem més i, segur, que el nostre món serà diferent, serà un món millor amb el moviment altermundista.

El que hem de canviar és la nostra societat, els nostres ciutadans, perquè el seu vot sigui per millorar la vida dels que més pateixen i més necessiten el recolzament de tots. No per suportar unes polítiques econòmiques imposades per una oligarquia mundial

Economia financera

2008-02-24T09:07:00.000-08:00

Com diu el poeme tots els mals venen de l'economia, ja que aquesta es mou per regles no democràtiques. Com podreu veure en la web següent, si la cliqueu. Os ho recoman i en tregueu conclusions
A partir d'aquí es possible fer una anàlissi política en profunditat

http://video.google.com/videoplay?docid=-4167508829393185058&q=Como+funcionan+los+mercados+financieros&pr=goog-sl

Ha començat la cursa

2008-02-24T08:10:00.000-08:00

Doncs sí, estimats conciutadans, ja tenim en marxa la tan esperada cursa cap uns escons que, com s’anuncia, canviarà tota la nostra vida.
Jo no m’ho crec de cap de les maneres. És impossible que aquells que escriuen tort i parlen amb mentides, de cop i volta hagin trobat el camí del bé comú. Diuen que el Govern, avui dimitit per precepte legal, ha estat un desastre, que tot ho han fet malament i que en quatre anys han capgirat tot el que el Govern anterior havia arreglat i reconduït cap el be dels ciutadans.
Per contra, el Govern dimitit, promet per activa i per passiva, que si abans anava la cosa bé, ara serà millor fins i tot ens regalaran euros. Jo quan me diuen que em regalen, cosa tan habitual amb la correspondència que cada dia rep, directament l’oferta va a la paperera. A vosaltres us han regalat, es a dir, gratis alguna cosa ? Les vegades que m’han duit a escoltar el sermó hi he sortit ben nafrat. Varen començar els bancs regalant estris de cuina i sobretaula, però es veu que no devia ésser gaire correcte i els hi varen fer retirar.
Crec que seria hora que, també a les campanyes electorals, es prohibís repartir gratis qualsevol cosa. Però, mentrestant desconfieu dels que prometen i com a prevenció, guardeu els programes electorals i fregueu-los pels nassos als partits que havent-los votat no compleixen allò que han escrit i sobre tot, feu-ho públic. A veure si entre tots els convencem de que cal canviar de modes i maneres d’adreçar-se als seu ciutadans que són els qui els hi regalen l’escó obtingut i que no es xupen el dit. El que m’he tragué de polleguera fou la indecència d’una dóna, cap de llista que proclamà a la TV l’orgull que havia estat pel seu partit, el regal del “metro” als ciutadans de la nostra capital. Crec que és hora de dir: Ja n’hi ha prou de sentir bejenades !!!!!

LA FE PROSTITUÏDA

2008-02-11T00:26:00.000-08:00

El títol ja anticipa que, de fe ni ha de dues classes. Una, la vertadera fe i una altre que no és la vertadera. Com las flors que adornen certes llars, unes que són de plàstic i d’altres de vertaderes. Unes que fan olors i d’altres que no en fan encara que, a la vista, semblen veritablement flors fresques.

Diuen que la fe mou muntanyes i jo em pregunto com és que les muntanyes resten als seus llocs, com és que les muntanyes de la guerra, les muntanyes de les injustícies, les muntanyes de la fam i la mort resten encara dins els nostres paisatges.

La resposta a aquesta pregunta es ben lògica. Perquè la nostra fe que proclamem no es la fe que cal per fer moure muntanyes. Doncs, quina és la fe que fa moure muntanyes?

En principi endinsem-se en el que ens proposa Ramon Llull al llibre d’Amic i Amat al verset 191: “ Tant amava l’amic son amat, que tot ço que li dehia lo crehia...” Es a dir, l’amic tenia una fe sega en son amat ja que se’l creia en tot, en qualsevol cosa, fins a l’extrem. Però l’amic tenia un problema, “e tant lo desirava entendre, que tot ço que n`ohia dir volia entendre per rahons necessàries” . No entenia moltes coses que l’amat l’hi deia, tenia una incapacitat intel·lectual d’interioritzar les ensenyances que li transmetia l’amat. Ramon Llull conclou: “E per açò la amor de l’amich estava entre creença e intel·ligència”.

El creient, entès com aquella persona que necessita una fe, s’ha de moure entre aquest dos camps, el de la fe i el de la intel·ligència, ja que l’amat es tot intel·ligència, en canvi l’amic, com que no es tot intel·ligència necessita de la fe per dur a terme la seva obra.
En aquest punt anterior, hi ha dos conceptes claus. Necessitat d’una fe que acompanyi una obra a realitzar, a dur a terme. O sigui, fe i obra.

La fe, com la contemplem en aquest escrit, no te res a veure amb Deu, es una altra cosa. De fe, la que es refereix aquest escrit, en té tothom, ja que sense fe no hi ha vida social i la persona, per essència, es un animal social. La fe, entre d’altres, pot ser familiar, ja que les seves relacions estan basades amb una fe absoluta entre pares, mares, fills etc. La fe també es ideològica ja que hi ha moltes expressions polítiques encaminades a regular el be comú. També hi ha fe ecològica, fins i tot, econòmica, científica, artística, etc. Es a dir, qualsevol activitat de l’ésser humà va per raons necessàries, acompanyada, impulsada i promoguda per la fe. .Sense fe no existiríem.

La fe per tant, la podem comparar al petroli que posa en marxa totes quantes maquinàries existeixen; una simple massa viscosa mou el nostre món, precisament per la tremenda energia que posseeix ,. Sense obres no hi ha fe encara que jo proclami que tinc fe. Aquesta fe proclamada sense obres és la fe prostituïda, la fe eixorca, la fe estèril. El que no creu en res es un amargat, un que no viu la vida plenament ni genera vida. I, per altra part, el que diu que creu, que te fe i no pot presentar fets i obres que ho demostrin, no te la fe vertadera, la fe creativa, la fe generadora de vida.

I Shelley parlant de poesia, diu: “És a la vegada el centre i la circumferència del coneixement; és el que conté tota la ciència i allò a què tota ciència s’ha de referir. Es com el perfum i el color de la rosa en relació a la textura dels elements que la componen, com la forma i l’esplendor de la bellesa intacta en relació als secrets de l’anatomia i la corrupció” Shelley se’n adona que a la rosa hi ha ciència (fe científica) composta per l’anatomia i la corrupció i l’esplendor de la bellesa (fe vertadera) o com Llull diu al verset 57: ...Les significances que les creatures donen de son amat”.

Avui en dia, temps de consumisme i materialisme, la fe ens la serveixen prostituïda i és la que mes abunda, per això la metàfora de la muntanya està fora de servei. Com que ja no serveix, parlem de fe sense tenir en compta les muntanyes d’injustícies, de mort i fam que cobreixen la terra. De polítiques depredadores i economies salvatges.

Recomanació: Dues cançons: d’en Lluis Llach “Fe no es esperar” i de Paco Ibañez “La mala reputación” (G. Brassens)

El signe "Dèu"

2008-02-07T08:55:00.000-08:00

El fonament que plantejo es basa en la carta de data 5.05.1944 que escriu Bonhoeffer des de la presó de Tegel on acabaria afusellat, en la que planteja una resposta: hi ha que parlar de Déu “en la mundanitat” (weltlich: en la realitat d’aquest món). A l’Esbós d’un estudi sobre mundanitat (weltlichkeit) i Déu, escrivia: “la nostra relació amb Déu no és una relació “religiosa” amb l’ésser més enlairat, més poderós, que se pugui imaginar –aquí no hi és la vertadera transcendència – sinó que consisteix en una nova vida “pels altres” en la participació en l’existència de Jesús. No són les tasques infinites i inaccessibles les que constitueixen la transcendència, sinó el proïsme que trobem en el nostre camí”.
El món ha après a resoldre totes les qüestions importants sense apel·lar a la “hipòtesi Déu”. I això val –per a Bonhoeffer- no només per a les qüestions científiques i artístiques, sinó també per a les qüestions ètiques i fins i tot per a les religioses. Com al àmbit científic, també en el humà, Déu es empès cada cop més lluny, fora de la vida: ell perd terreny, sofreix un desplaçament significatiu. No es tracta tant de la negació de l’existència de Déu com de la afirmació de la seva inutilitat. Quant el món era “menor d’edat”, l’hipòtesi Déu” tenia encara la seva utilitat. Però, arribant a la majoria d’edat, el món passa fàcilment de Déu. Es el que Bonhoeffer constata en el context irreligiós de la presó, sensible a aquest ateisme pràctic. I dóna el seu diagnòstic:
“Les persones religioses parlen de Déu quan els coneixements humans (a vegades per mandra) topen amb els seus límits o quan les forces humanes fallen. En el fons es tracta de un deus ex machina que ells fan surti a escena per a resoldre problemes aparentment insolubles o per a intervenir en ajuda de la impotència humana. En una paraula: exploten sempre la debilitat i els límits dels éssers humans”
I prossegueix:
“M’agradaria parlar de Déu, no en els límits, sinó en el centre, no en la feblesa, sinó en la força, no a propòsit de la mort i de la mancança, sinó en la vida i la bondat de l’ésser humà. En els límits, me sembla preferible callar-se i deixar sense resoldre el que no té solució (...). Déu està en el centre de la nostra vida, estant més enllà d’ella”. La majoria d’edat hi ha que entendre-la positivament, “millor del que ella mateixa es compren, mitjançant Crist i l’Evangeli”. I això sense intentar “camuflar l’ateisme del món; ans el contrari, es precís treure-li el vel. I es justament així com cau sobre el món una llum sorprenent. El món adult és un món sense Déu i per això probablement està més a prop de Déu del que estava en el món menor d’edat”.
Partint de la constatació empírica de la majoria d’edat del món, Bonhoeffer li donà una interpretació teològica que apuntava no sols a l’humanitat sinó també a la cristologia, invitant a una comprensió de l’ésser humà i de Déu.
“No podem ser honests sense reconèixer que és necessari que visquem en el món etsi Deus non daretur.(...). Arribats a la majoria d’edat, hem de reconèixer la nostra situació davant Déu. ¡El Déu que està amb nosaltres és el que ens abandona (Mc. 15,34)! El Déu que ens deixa viure en el món sense la hipòtesi de treball “Déu” és aquell davant del que estem constantment. Déu és impotent i feble en el món i només així està amb nosaltres i ens ajuda. Mt. 8,17 ens indica clarament que Crist ens ajuda, no per la seva omnipotència, sinó per la seva feblesa i els seus sofriments... Vet aquí la diferència decisiva amb totes les demés religions. La religiositat de l’ésser humà el remet en la seva misèria al poder de Déu en el món: Déu és el deus ex machina.
“Em demano molt sovint per què un instint cristià m’inclina amb freqüència cap a les persones que no són religioses, abans que cap a les que ho són. I això no com a una intenció missionera, sinó quasi fraternalment. Mentre que, en front de persones religioses, amb freqüència no m’atreveixo a pronunciar el nom de Déu –perquè tinc l’impresió de produir un só fals i de què no soc honest-(...) en front de persones no religioses puc ocasionalment anomenar a Déu amb tota tranquil·litat i com quelcom que cau pel seu pes”.

Bonhoeffer separa les “realitats últimes”, l’esdeveniment de la revelació en Crist y les “realitats penúltimes” el món en què vivim. “Només si s’estima prou la vida i la terra, per a que tot sembli acabat quan elles estan perdudes, es té el dret a creure en la resurrecció dels morts i en un món nou (...). L’última paraula no deu precedir al penúltim. Vivim en les realitats penúltimes i esperem, en la fe, les últimes.” El que hi ha d’últim i definitiu en la Revelació de Déu, precisament en el home Jesús, no anul·la ni la realitat ni el valor –únics- del que és “penúltim”, terrestre, provisional i feble, sinó que l’aixeca i el “salva” per a donar-li de forma gratuïta tot el seu valor. En aquest sentit, ja que “l’últim”, que és Crist, remet al “penúltim”, que és el món amb les seves tasques, “Crist pot arribar a ésser també el Senyor dels no-religiosos”.
Per acabar aquest apartat, convé evitar un malentès. Seria un contrasentit prendre al Bonhoeffer del 1944-45 per un teòleg que anunciés un cristianisme secularitzat, un humanisme modelat sobre l’ateisme, en què Jesús seria una referència històrica entre d’altres. Bonhoeffer no es converteix en ateu.
Afirmar que “el cristianisme pròpies obres;
3).- recolzant-se sobre el pressupost de la parcialitat, la religió es reserva un àmbit separat del profà: el sagrat.

Jesús no és Joan Bautista: “ Va venir Joan Bautista, que ni menjava pa ni bevia vi, i digueu: Està endimoniat. Va venir el Fill de l’home que menja i beu, i digueu: Mireu que golafre i bevedor, amic de recaptadors i pecadors” (Lc. 7,33.34), o sigui, dels “no-religiosos”.
Estem, per tant, en el temps “penúltims” on el mateix Déu s’ha presentat com a Home per a construir l’home humanitzat. Crec que, fins i tot, dintre de l’evolució estem encara dins el gènere homo i que en aquests temps de canvis profunds estem entrant en un canvi de gènere que serà el de humanus on assumirem la nostra transformació a l’Home. Hem de fer present que no hi ha “fi de la història” y que l’home és un Déu en flor.

El Vaticà...i altres herbes

2008-02-04T01:23:00.002-08:00

Crec que per copsar en profunditat el problema plantejat pels bisbes, d'injerència dintre de la política espanyola, cal situar la visió en l'Estat del Vaticà. El bisbes són simples mandataris de la política que el Vaticà elabora

I, dit en llenguatge polític, "quinta columna" escampada per tot el món. Els bisbes són els encarragats de, cada diumenge, fer el "miting" adient per mantenir ben adoctrinades les seves militàncies. Es clar, ells no poden donar la cara, però sí que poden "beneir" les masses que, indignades, surten als carrers cridant i insultant a tot "quisqui".

Per altra part, dins cada nació a nivell mundial, com a Nació Estat que és, hi té la seva embaixada representada pel Nunci, que entrega les seves credencials al corresponent Cap d'Estat.

Entés d'aquesta real manera, resulta estrany que, avui en dia, a nivell diplomàtic, l'Estat espanyol, per exemple, deixi i permeti unes ingerències tant pal·leses, donant criteris polítics i ideológics a un Govern concret i atacant ideologies laiques que no els hi convé. Es a dir, fan campanya política atacan certs partits laïcs i recolcen partits clarament confessionals.

I la... "madre del cordero", per on campa? Simplement, en els privilegis i subvencions d'un Concordat signat fa dezenes d'anys i renovat constatment, encara que la situació política-social hagi canviat fins al punt de no semblar-se en rés amb les situacions anteriors. En especial a un nacional-catolicisme de trista memòria i que tant la política vaticanista va recolzar malgrat els mals que va produir i del que encara avui, patim les seves seqüeles, intentant repararl-es amb el moviment sobre la Memòria Històrica.

Una altra situació que provoca una injustícia manifesta, és l'existència avui per avui d'altres religions que es senten mancades del seu reconeixement i garanties, a nivell social, i que es mereixen.

I per últim, un aspecte molt important, l'Estat del Vaticà no te. com Estat, ciutadans amb que poder recuadar impost per mantenir tot el seu status com estat. Per tant, cal nodrir-se de fons voluntaris dels seus adeptes arreu del món i com no, també, dels Concordats signats amb altres Estats. Per això el Vaticà considera un perill la corrent moderna del laicisme que està dominant el pensament actual. La religió o ens fa més humans, o no serveix per res, sols per manipular-nos.

UNITAT..... de qué ?

2008-01-29T08:35:00.000-08:00

Quan he llegit "Unitat per les Illes" el primer que m'ha vingut al cap ha estat analitzar què vol dir, què vol insinuar o què vol referir-se . Crec que és el mínim que qualsevol persona fa quant veu una etiqueta.

Doncs be, després d'haver fet aquest exercici i sobre tot, d'examinar els elements integradors d'aquesta Unitat per formar un element únic a fi que quedi ben emulsionat i no formi grums, me don compte, que segons el meu criteri això és impossible.

La condició primera d'aquesta Unitat ve donada per l'objectiu polític de la mateixa. És a dir, que la Unitat depèn de la ideologia que tingui cada part, per fer possible l'emulsió. Sense aquesta particular ideologia comuna, no és possible formar una Unitat.

Hi ha un element, en concret UM, que no lliga. Fins hi tot diria que UM no té ideologia. Com al PP. aquesta formació política té interessos però està mancada de creença, d' ideal, de doctrina, de credo. Veieu normal que tingui amb la justícia un enfilall d'assumptes pendents de judici ? Tota ideologia està sustentada amb l'ètica.

Per tant, quan em trobi enfront de les urnes, perquè no és de bon ciutadà no votar, ja que el que no vota (dretes o esquerres) no vol el millor per la nostra terra, és estrany, estranger.., aleshores m'enfront a una molt difícil situació. Si sóc de dretes no hi ha problema, sols hi ha un partit, per tant no hi ha opció. En canvi si la meva tendència tira cap a un reformisme, un canvi, ja el ventall és més obert i per tant ja hi ha més cabuda. Ara bé, si dels tres no ni ha cap que cobreixin al cent per cent les teves aspiracions, llavors t'has de decidir, en aquesta concreta votació, a decantar el vot cap aquella candidatura que creguis més adient, més a prop de les teves exigències. El març del 2008, no dóna per a més. Confiem que dintre quatre anys la situació sigui més clara, tot depèn de nosaltres mateixos. Cal que ens hi esforcem i optem perquè la nostra ideologia hi estigui representada clara i ben definida. ¡¡¡ Tot depèn dels ciutadans !!!

La gavina

2008-01-27T07:59:00.000-08:00

No sé si a vosaltres us ha passat el mateix que a mi. Però el cert és que, qui més qui manco, en algun moment de la seva vida, ha tingut el desig d'èsser ocell per poder volar. En somnis, més d'una vegada he tingut aquesta experiència. Aquest fet oníric et marca i et du al desitjar poder experimenta'l. Deu ser per això, que fa que la persona tingui aquesta necessitat de pujar muntanyes i com més altes millor. Les vistes des dels cims t'emplenen l'esperit d'un goig encisador i et porta a l'esforç de pujar cada vegada més alt, fins al cim de la terra.

Ara bé, si et demanes en quin ocell transformar-te, quin triaries ? T'agrada el cant i transformar-te en rossinyol ?... O potser prefereixes el caminar alegre i saltiró del gorrió ?...

De la meva part, el que més m'agradaria és ser gavina. Sobretot perquè el seu espai natural és la terra el mar i l'aire. La gavina domina els tres espais naturals, més ja no es pot demanar, sobre tot l'aigua, la mar. El mar és màgic i per la gavina esdevé tota una aventura acompanyant al mariner i als pescadors en les seves travessies. També pel seu aspecte divers, en especial el seu color blanc de neu de les muntanyes

En general, pel seu posat majestuós i elegant quan vola, aprofitant les corrents del vent, fent mil cabrioles i aturant el vol penjada a l'aire que l'aguanta per observar el mar blau i l'escuma blanca.

¡ Tot un plaer !

III FÒRUM SOCIAL MCA.

2008-01-26T06:34:00.000-08:00

Avui 26-1-o8, Mallorca s'ha sumat al Fòrum Social Mundial i a la Plaça d'Espanya s'ha format una àgora de debat i denúncia de les injustícies que, a nivell mundial, està patín una majoria massa gran d'èsser humans.

Vull donar públicament l'enhorabona a la gent que ha fet possible, amb el seu esforç, aquest aconteixement que per reduït no l'hi treu la seva gran importància. Passejant per la seva ubicació i saludant als amics amb qui topaves, senties en la pròpia pell la importància d'aquest Fòrum. He notat una gran diferència en comparació al dos anteriors. Crec, i es només una impressió, que els dos primers es situaren als extrems. El primer, falta d'experiència, el continent va superar amb escreix al contingut i va crear unes expectatives que no eren les reals. El segon, al contrari, el continent va ofegar el missatge i la importància d'un Fòrum que, en sí mateix, porta una càrrega i un missatge potencialment molt important.

En canvi, aquest tercer, estic segur que serà un renaixement i aportarà un salt qualitatiu prou important als propers Fòrums Socials de Mallorca, perquè s'hi involucrarà i s'hi ajuntarà més gent que avui, com jo, erem simples espectadors. Demano amb tota humilitat, que no es trenqui l'empenta d'avui i que es formi un grup d`'anàlisi i seguiment des d'ara, per a preparar i promoure el IV Fòrum.

La situació en aquests moments és tan greu que no podem deixar passar aquesta oportunitat per abastir-nos d'idees i accions per a contrarrestar les embestides d'una societat on el capitalisme se sent hegemònic per imposar a força de "shocks" la seva economia dominant on el ric cada dia és més ric i el pobre cada dia es més pobre... cosa que sembla impossible !!!!

http://www.argenpress.info/nota.asp?num=051376&Parte=0

Trons i llamps, el futur económic

2008-01-20T07:35:00.000-08:00

Fa un any que ja es preveia una tempesta econòmica de proporcions mundials. A poc a poc, aquesta previsió meteorològica, va agafant més consistència dins el panorama polític-económic. "Bombolles" que ja han començat a petar, la borsa que s'està enfonsant, els crèdits que tenen als consumidors asfixiats, obrers acomiadats, milers de desnonaments, etc. Però, així com altres crisis eren de proporcions molt reduïdes i afectaven a sectors concrets, la tempesta que s'ens ve a sobre té un abast mundial, ja que afecta a tot el món capitalista i per ésser més exactes, afectarà les arrels del model econòmic capitalista.

Les dues cames en què es sustentava l'economia tradicional i encara avui s'estúdia així, com eren el binomi capital-treball, s'ha enfonsat. El capital-productiu, pràcticament ha estat foragitat pel capital-especulatiu i aquest moviment ha desviat massivament el benefici al capital que mitjançant el joc de la Borsa ha produït una acumulació desorbitada per els capitalistes.

Aquest fet a situat a tota la massa productiva a una situació de pobresa econòmica sense precedents. Entre ells, els anomenats "mileuristes".

A nivell global, es celebra el 26 de gener el FÒRUM SOCIAL MUNDIAL que precisament està debatint aquesta situació. Els grups anticapitalistes estan ja estudiant trobar alternatives a aquesta situació del desviament del capital cap a unes èlites privilegiades per els Estats i unes institucions no democràtiques com són el Banc Mundial, el Fons Monetari i la OMC.

Confiam que, amb el seu treball, els diferents Fòrums Socials puguin dur a terme el canvi necessari per a fer possible un món millor per a tots

(més informació)...........

http://www.argenpress.info/nota.asp?num=051171&Parte=0

http://www.argenpress.info/nota.asp?num=051272&Parte=0

La Seu plena d'ous

2008-01-17T07:35:00.000-08:00

Doncs sí, semble ésser que la formació "Unitat per les Illes Balears" ja és un fet. Per tant, cal deduir que les opcions de vot a l'esquerra d'aquesta terra nostra, a les properes eleccions, quedarà conformada pel PSOE, EU i UNITAT i, a la dreta, en solitari el PP. En una paraula, ja tenim la Seu plena d'ous.

El motiu del títol d'aquesta nota, ve donat pel fet de llegir al DM d'avui 17-1-08 a la secció "Crida la atenció" que NADAL digués que UNITAT no descarta donar suport a RAJOY a la investidura d'aquest , si es produeix.

Francament......... ¡M'ha agafat un esglai!....... El Sr. Miquel Nadal sap on es troba ? Vull dir, sap a quin terreny polític s'ha ficat UM ? O és que tant d'anys d'estar a la dreta, encara no sap que el seu partit, en aquests moments, trepitja políticament el terreny corresponent a l'esquerra ?

Si el Sr. Miquel Nadal no sap contestar a aquestes preguntes, no és gens estrany que al entrar a la Seu, hagi fet una trencadissa d'0us.

A la llarga, tinc moltes dubtes, per la història que UM porta a les espatlles i la memòria que la gent en té , que aquesta formació pugui sobreviure en un terreny marcat ideològicament per criteris d'esquerra, com són la justícia social, el bé comú, les mans netes, la preocupació per un ecologia sostenible, etc. A menys que emmetzin-hi'n l'espai on han sabut ubicar-se.

Fins a la propera trepitjada d'ous....

El color del futur

2008-01-15T07:02:00.000-08:00

Aquests infants són els que gaudiran o patiran el futur que nosaltres els hi deixem. El què en el nostre present anem conformant, serà l'herència que ells trobaran. Em miro a mi mateix i me ve al meu record quan jo era com un d'ells, fent aquest mateix camí vorera la mar blava acaronada per unes mateixes roques braves.

L'única diferència era que en aquells moments, sense jo adonar-me'n, començava la negre nit d'una dictadura que amb mà de ferro i eticatada de "nacional-catolicismo" vàrem tenir que patir-la durant quaranta anys. O sigui, que la meitat de la meva vida va transcorre dintre la nit fosca de fam i misèries, d'injustícies i incultura al só de trompetes i cants litúrgics.

Vull no creure que, per aquests infants d'ara, els passi el mateix que me va passar a mi.

Però per això cal que, el que me resta d'existència, el dediqui a llaurar la nostra terra amb una profunda arada que remogui la terra fonda, perquè la saó penetri ben endins i les petites llavors sembrades avui, per una munió de gent, des d'un extrem a l'altre d'aquest món que lluita per un món millor per a tots, ens ofereixin una eterna primavera i els seus fruits ens ajudin a passar el fred hivern que cada any retorna.

La tasca es molta i calen moltes mans. Apuntat-hi !!!! Dintre poc hi haurà eleccions al Govern central i serà un bon moment perquè hi aportem el nostre vot que doni suport a un govern que sigui sensible a les necessitats de la gent amb més mancances i sobre tot, a una cultura que faci les persones més autònomes i lliures. Però sobre tot, la tasca continua desprès de les eleccions....

Êsser feliç

2008-01-14T07:02:00.000-08:00

El fet de gaudir de felicitat es un bé universal. Per tant, a l'abast de tothom, però això no vol dir que tothom sigui feliç. Més encara, proporcionalment pocs són els que poden dir, en certs moments, que són feliços.

Crec que el problema rau en què, el camí de la felicitat és el màxim que podem aconseguir en aquest caminar per aquest món. Que la felicitat, per tant, no mos correspon en aquest estadi en que estem ubicats. Som la imatge de l'Ulisses camí d'Ìtaca, en el versos de Kavafis, on es diu que, més important que el port d'arribada, Itaca és el camí que t'emplena de coneixements i d'experiències.

Però una cosa hem de tenir clara, que el camí no e4l podem fer prescindint dels altres. L'altre es que ens nodreix i qui ens fa créixer cap a la felicitat.

Créixer en profunditat cap a nosaltres mateixos. L'altre és qui ens dóna la llibertat de seguir el camí més adient, el camí únic i necessari per arribar al port. La llibertat comporta caminar contra corrent. La mida meva és la mida del altre, del més pròxim. Només si l'altre gaudeix de pau, de justícia, de felicitat, jo gaudiré del mateix. Jo serè feliç.

Heu entès el problema?... No hi ha altre camí si voleu ser feliços!!!... L'altre m'allibera, hem fa lliure per seguir el camí de fer-se a la mar de la vida i que el vent favorable m'aniran marcant.

Al meu oncle Antonio

2008-01-12T10:03:00.000-08:00

Antonio s'enfrontà als seus assassins, que de la força en feren dret a matar, amb la seguretat que dóna lluitar per la justícia social i el be universal. El seu destí el marcà el pas a la mort al mes de maig, amb l'esplet de la vida. El mes dels colors i els olors. La seva sang calenta i jove es mesclà, s'agermanà amb la terra mare de vida, abundosa i generosa de flors i fruits i d'aire curull d'aromes. Però, ensems, la tragèdia del contrast, en la nit fosca i infernal, onze persones, nou homes i dues dones, esperen ésser sacrificats.

De matinada quan la llum del sol invita a la vida, el forrellat de la cel·la crida lùgubrament l'instant final de les seves vides. En filera, davant el blanc mur de la presó de Girona, on la malva reial es recolza, el sec espetec d'una descàrrega i tot seguit onze trets per rematar la feina de l'escamot, deixa tirats els onze cossos destinats a la fossa comuna.

Avui, un monòlit de roca viva, fa memòria d'aquests i d'altres màrtirs que lluitaren contra l'incivilitat d'una força diabòlica que continuà sembrant la por i la mort per dècades.

Qui no té memòria, no té futur...

BENVINGUT AMIC

2008-01-12T09:40:00.000-08:00

No ens coneixem físicament però la fisonomia moltes vegades enganya o, si més no, despiste. En canvi una cosa escrita, sempre reflexe el pensament i el tarannà d'una persona. Com també passa amb la parla. Ès a dir, l'expressió interna dòna moltes pistes cap a l'interior d'un subjecte, el retrata. De la abundància del cor parla la boca o escriu la mà.

Moltes gràcies pereff, germà de trevessies......

DE COALICIONS I ALTRES HERBES

2008-01-09T01:44:00.000-08:00

Sembla ésser que ja ha començat l'hora de d'anar prenguent posicions enfront de les properes eleccions del mes de març a nivell estatal.
Pel que fa a la nostra Comunitat, com sempre, al no tenir les idees (el Nord) prou clares, ens embarquem amb certes fórmules que els ciutadans (sobre tot d'esquerres) no veuen gens clares. La dreta, per descomptat, es mou per interessos i, per tant, de les idees, mestre duguin beneficis, se'n foten.
I a la esquerra cap a on es configura?....
Com a primera cosa estranya veiem que s'hi ha colat UM. partit des de sempre de caire dretà i que a hores d'ara te denuncies als Jutjats i a la Fiscalia degudes a les polítiques que ha aplicat sempre. Per altre banda com és dreta pura, es mou per interessos, per tant, si s'ha encabit a l'esquerra no es per aportari ideologia, sinó interessos, o sigui, fent una inversió.
En segon lloc, si la gent d'esquerres, ha de defensar per força la nostra cultura i el nostre tarannà per ésser conseqüents, tenim que ajuntar les forces que defensen aquests trets diferencials dels d'altres cultures i altres pobles.
Per tant exigim un mínim de seny, perquè siguin assumides pels ciutadans les propostes programàtiques, no hi cab dins un mateix sac, per la primera Raó, Unió Mallorquina i per la segona Esquerra Unida.
En conclusió, si voleu que els ciutadans d'aquesta terra, us votin, per favor presenteu els comptes clars que siguem capaços d'entendre les vostres cabòries i al anar a votar, el nostre esperit ho faci amb ganes i gust perquè el nostre futur sigui un poc millor.

POEMES

2008-01-03T09:34:00.001-08:00

Aquesta SALUTACIÓ ès el principi d'una sèrie de poesies que aniré publicant en aquest blog. Cliqueu damunt per engrandir-la

ACORD GENERAL COMERÇ I SERVEIS (VIDEO)

2007-12-25T11:01:00.000-08:00

Com que la nonnata Constitució Europea no ha estat possible ni l'AGCS, es substitueix tot pel "Tractat de Lisboa" signat el proper passat 13 de desembre per tots els Estats de l'Unió Europea, passant un procés de ratificació en cada un dels Estats aquest any de 2008 i entrarà en vigor abans de les eleccions del Parlament europeu al gener del 2009
El Juego del AGCS
Cargado por attacandalucia

Agraïment

2007-12-25T04:13:00.000-08:00

Agraïment,
Començo el meu primer escrit, al blog que m'ha "cagat el tió" . La meva sorpresa ha estat grossa, ja que personalment , me costa assumir qualsevol incorporació nova a aquest instrument modern de comunicació.
Vagi en primer lloc, l'agraïment a qui m'ha carregat amb aquesta creu que m'obliga a fer treballar el meu cervell i amb conseqüència me fa tornar o mantenir-me més jove.
I en segon lloc, vull fer d'aquest mitjà un fil conductor on comunicar als possibles lectors de les meves experiències que no són poques. També, perquè no dir-ho de les seves crítiques que també són necessaries per polir-nos mutuament.
¡Començo a navegar esperant que "el camí sigui llarg, plé de dificultats i coneixences...."!!!!!!
Fins sempre, estimats

MOLTS D'ANYS...aquí comença el teu regal!!!

2007-12-23T02:40:00.000-08:00

Fer un regal per Nadal.... què difícil!!! Any rera any ens trobam davant el mateix dilema.

Però enguany, quan he pensat què podria regalar al meu pare, se m'ha passat pel cap la idea de regalar-li aquest Bloc. Vaja idea, no? més que un regal sembla una maladicció... haver d'escriure cada dia alguna cosa, alguna idea brillant, alguns pensament interessant, alguna ocurrència innèdita... Per a mí, certament, seria una tortura (serà que tinc poc a dir??), però quan penso en el meu pare, veig a algú carregat d'idees, de pensaments deitjosos de ser compartits i d'amics amb els que discutir.

D'aquí la brillant (?) idea de fer-te aquest regal. Posa't les piles i comença a pensar, escriure, dibuixar, compartir, generar, qüestionar, criticar, explicar... tot el que vulguis compartir amb nosaltres i amb totes i cada una de les persones que llegiran el que diguis i que enriquiran, amb els seus comentaris, el que tú proposis. MOLTS D'ANYS!!!

Teresa.

I per mostra un botó. Aquí teniu uns dels seus poemes innèdits,