Com salvar Haití

—Carta oberta als Amos del Món—
Benvolguts senyors, Em dirigeixo a vostès per parlar d’Haití.
Anava a escriure una crònica titulada “Ai a tu, Haití!”, però el nom no deixaria de ser un bell joc de paraules i no vull escriure com si fos un nou profeta Jeremies. Per tant, senyors amos del món, venc amb una proposta concreta i, conseqüentment, i hi poso aquest títol "Com salvar Haití". És demanar massa?
És clar que jo podria escriure directament a Eike Batista, de la Vall de Riu Dolç, que està treballant molt. A més, ell, o qualsevol altre milionari sol podria salvar Haití. Realment és un país amb poc més de 27.000 quilòmetres quadrats, amb només nou milions de persones. No és gaire més gros que una gran ciutat brasilera o mexicana! Serà que no podem aconseguir salvar ni tan sols una ciutat o una illa?
Per això estic proposant una línia menys personalista. Si descobrim la manera de salvar Haití, vostès s’hi posarien d’acord i començaríem a descobrir com salvar aquest món. És seriós l’assumpte; ho dic clar: o salvam Haití, o morim tots.
Senyors amos del món, transformem Haití, que deixi de ser un territori de desgràcies i esdevingui un laboratori de la vida. Cal recordar una afirmació ja feta: si no aconseguim salvar Haití, no aconseguirem salvar Àfrica. Si no aconseguim salvar Haití i Àfrica, no aconseguirem salvar el món.
Vaig més lluny encara. No podem continuar celebrant l’enfonsament del Titànic. Quan el vaixell xoca amb l’iceberg i comença a omplir-se d’aigua la sala de màquines, no és hora de destriar qui farà l’últim sopar a taula amb el capità.
O salvam Haití o naufraga tothom. En definitiva, Haití és només un trosset de món. Si no aconseguim salvar aquesta coseta menuda, allí al Carib, llavors, senyors, és millor decretar la fallida de l’ésser humà, com l’ocàs ràpid de l’Amazònia és el desgel de les nostres últimes esperances.
Estimat treballador Lula: vostè és avui un dels "amos del món", com reconeix la premsa internacional. Convenci, doncs, els seus col·legues, que no n’hi ha prou amb la minvada tropa de l’ONU, dirigida heroicament per l’exèrcit brasiler. No basta un socors d’emergència. Anem a fer un projecte a mitjà i a llarg termini. Urgeix fer, a escala mundial, un PAC (pla d’acció continuada) i una UPP (unitat de policia pacificadora), per retornar als haitians el que el món els va robar sistemàticament. Comencem pels grans deutors històrics. Espanya, França i Estats Units hi tenen una responsabilitat incommensurable. Espanya, perquè fou la primera explotadora del país, la França napoleònica, perquè espolià la colònia, perseguí i matà el seu líder Henri Christophe; i els Estats Units, per tenir inútilment ocupat el país amb els seus "marines" durant més de 20 anys.
Obama, vostè que és negre, descendent d’esclaus, que va viure a l’Àfrica i que arribà a la presidència dels Estats Units, vagi en aquesta direcció al costat del Brasil i escrigui la història.
Persones de coratge i de caràcter, com Zilda Arns, que allí sucumbí de forma tràgica intentant tenaçment millorar la vida dels haitians, poden fer la diferència. Però la qüestió, allí i en altres parts, no pot ser resolta mitigant només una o una altra necessitat. Al final, per què serveix la globalització? Només per enriquir els rics?
Torno a la metàfora marítima tan veritable com pedagògica: Haití s’assembla a una petita embarcació a la deriva en el mar de la història. Davant del Titànic, és gairebé res, no passa d’una canoa o d’una piragua. Si no aconseguim salvar aquesta canoa, és millor desistir de salvar el Titànic.
Affonso Romano de Sant’Anna, escriptor