¿FICCIÓ? O ¿FUTURA REALITAT?

Només uns apunts, sobre tot per falta d’espai, sobre un tema que el mateix títol qualifica. Pensant en els aconteixements que a nivell global succeeixen, què ens espera?, quin es el nostre futur?
Nostradamus fa uns cinc-cents anys ja cita l’any 2.012 en les seves profecies i sobre tot la cultura Maya, afina un poc més i assenyala el 21 de desembre del 2.012 com el final del gran cicle actual, segons consta en una inscripció sobre pedra, del període clàssic mitjà (534 dC.)
Afligit, el President americà, arribada la nit, pren la ploma i escriu “”El problema es que esperàvem que això no es produís mai. O al manco no tan aviat. Després de tot els científics sostenien que els pitjors efectes provocats pels canvis climàtics arribarien molt més tard”.
Aquesta escena no es de ciència ficció, sinó del Nacional Intelligence Council format per la CIA i altres organismes semblants, que cada quatre anys redacta un important informe pel President i d’altres importants càrrecs, amb una visió de futur. Perquè comentar-lo avui ja que la més recent versió conclou que, l’ambient i els canvis climàtics tindran el seu punt àlgid durant els pròxims 15 anys? I assenyala precisament en el seu primer paràgraf de les Tendències Globals 2025 (Globals Trends 2025)on es citen una eventual falta d’aigua i d’aliments, i un marcat descens de la producció de petroli, trastorns climàtics incontrolables i la vinculació de conflictes vinculats. “El major perill, podria venir de la convergència i de la simultània interacció de les diferents tensions” .
Se parla de sequeres, però no de les guerres pel control de l’aigua. Se parla del preu del petroli, però no dels conflictes que sorgiran per la manca de l’or negre. Se parla del augment del nivell dels mars, però no dels problemes de les migracions climàtiques.
A aquestes situacions ens pot conduir un acord internacional post-2012 tan ineficaç com el protocol de Kyoto que el reemplaçaria: sorgiment de conflictes vinculats als recursos naturals, duplicació de la quantitat de països que patiran la mancança d’aigua, proliferació de malalties per la contaminació, desregularització climàtica, etc.

EL AUTÈNTICO SOCIALISMO RENACERÀ SOBRE LAS CENIZAS DEL CAPITALISMO.

Mario Bunge*

La sociedad capitalista, caracterizada por el llamado mercado libre, está en grave crisis. Aunque los políticos y sus economistas nos prometen que eventualmente saldremos de ella, no nos dicen cómo ni cuándo. No pueden hacerlo porque carecen de teorías económicas y políticas correctas: sólo disponen de modelos matemáticos irrealistas y de consignas ideológicas apolilladas. Esto vale no sólo para los dirigentes neoliberales sino también para los socialistas, tanto los moderados como los autoritarios. Los neoliberales no nos explican la alquimia que transformaría la libertad de empresa y de comercio en prosperidad; y los pocos marxistas que quedan se regocijan con la crisis que profetizaron tantas veces, pero no proponen ideas nuevas y realistas para reconstruir la sociedad sobre bases más justas y sostenibles. Yo creo que hay motivos prácticos y morales para preferir el socialismo auténtico al capitalismo, y que la construcción del socialismo no requiere la restricción de la democracia sino, muy por el contrario, su ampliación, del terreno político a todos los demás. Esto es lo que llamo democracia integral: biológica, económica, cultural y política (1) Bunge 1979). Semejante sociedad sería inclusiva: no habría exclusiones por sexo ni por raza, ni explotación económica, ni cultura exclusivista, ni opresión política. Se preguntará, con razón, si ésta no será una utopía más, y mi postura la de un cantamañanas. Mi respuesta es que la democracia integral podrá tardar varios siglos en realizarse, pero que su embrión nació hace ya más de un siglo, cuando se constituyeron las primeras cooperativas de producción y trabajo en Italia, sobre la base de empresas capitalistas fallidas. Un ejemplo parecido, más reciente y modesto, es el movimiento argentino de las fábricas recuperadas; éstas fueron las empresas que, cuando fueron abandonadas por sus dueños por considerarlas improductivas, fueron ocupadas y reactivadas por sus trabajadores (2). Estos son ejemplos en pequeña escala de socialismo cooperativista. Si en los EE UU hubiera sindicatos y partidos políticos progresistas, éstos aprovecharían la ocasión actual y transformarían en cooperativas las grandes empresas en bancacarrota, tales como General Motors y AIG. Obviamente, semejante cambio requiere la anuencia de los poderes públicos, ya que involucra el reconocimiento legal de las empresas “recuperadas” por sus empleados, cosa que ocurrió en Argentina. Pero lo que ha estado haciendo el gobierno norteamericano desde fines del 2008 es usar dineros públicos para rescatar esas empresas privadas fallidas por mala gestión. O sea, ha estado haciendo lo opuesto de Robin Hood. Garrett Hardin (3) lo llamó “socializar las pérdidas y privatizar las ganancias”. En resumen, un programa realista para los partidos socialistas partiría de la consigna de la Revolución Francesa, agregándole participación y competencia en la gestión del Estado. El medio para realizar este ideal de la democracia integral es: Ir construyéndola de a poco y desde abajo con las cenizas del capitalismo en tren de autocombustión. O sea, multiplicar las cooperativas y mutualidades, renovar los partidos socialistas con una fuerte dosis de ciencia y tecnología sociales, fortalecer los sindicatos independientes, fundar centros de estudios de la realidad social, y multiplicar las bibliotecas y universidades populares. En suma, el socialismo tiene porvenir si se propone ir socializando gradualmente todos los sectores de la sociedad. Su finalidad sería ampliar el Estado liberal y asistencial para construir un socialismo democrático y cooperativista. Este pondría en práctica una versión actualizada de la consigna de la Revolución Francesa de 1789, a saber: Libertad, igualdad, fraternidad, participación, e idoneidad.

NOTAS: (1) Mario Bunge, Treatise on Basic Philosophy, tomo 4: A World of Systems. Dordrecht, Boston: D. Reidel, 1979.(2) J. Rebón e I. Saavedra: Empresas recuperadas: La autogesión de los trabajadores. Buenos Aires, Capital Intelectual, 2006. (3) Garrett Hardin: Filters Against Folly. Nueva York, Londres, Penguin Books, 1985. *Mario Bunge es el más importante e internacionalmente reconocido filósofo hispanoamericano del siglo XX. Físico y filósofo de saberes enciclopédicos y permanentemente comprometido con los valores de la democracia republicana, los derechos humanos y la justicia social y económica, son memorables sus devastadoras críticas de las pretensiones pseudocientíficas de la teoría económica neoclásica ortodoxa y del psicoanálisis “charlacanista”.

“DONES REPUBLICANES” Un llibre de lectura obligada

L’alçament militar de 1936 en contra de la República va representar un del fets, a nivell d’Europa, més sagnants ocorreguts a la època moderna. La guerra civil que generà, va servir per posar en marxa una industria de guerra, un macabre laboratori de destrucció, criminalitat i mort com no s`havia vist mai, i que serví de camp de proves per aplicar-se a gran escala a la II Guerra Mundial.

Una vegada proclamat Franco “Caudillo de España por la gracia de Dios”, els quaranta anys de dictadura pura i dura, amb l’ajut de la Jerarquia Catòlica Romana, se va aplicar amb una duresa sinistre, tot un estat, que avui en dia es coneix com a shock post traumàtic, que afecta a les persones per a tota la vida sinó s’aplica una teràpia psicològica de llarga duració.

Aquest llibre de na Margalida Capellà, que aquests dies he acabat de llegir, m’ha impactat de manera particular. Penseu que tot són entrevistes i vivències d’unes situacions extremes que es varen donar als pobles de Mallorca. Situacions que entren de ple en el camp de l’inhumà, conductes de persones que ni les mateixes bèsties son capaces d’adoptar. Potser direu que soc un exagerat !! Nomes cal que compreu el llibre i veureu com me doneu la raó.

QUO VADIS.....ERC

Me sap greu i ho dic amb tota sinceritat, tenir que escriure aquest comentari referent a un partit que es diu i és d’esquerres.
Fa devers tres anys, una mica desencisat del conjunt de partits (d’esquerres s’entén) vaig decidir donar-me d’alta a ERC, per tres raons concretes. La primera per el que representen les seves sigles ja que, per a mi, d’esquerres i republicanes feia molt atractiva la seva militància. En segon lloc, en aquells moments, la seva incidència dintre la nostra societat era molt minsa i per tant, s’imposava una feina molt important d’implantació en el nostra poble, tant marcat per una dreta caciquista que calia i cal, intentar una alternativa si volem un poble i una societat més sana. I en tercer lloc Mallorca té un capital molt gran de gent que amb el seu treball i fins i tot amb la seva vida ens va deixar un llegat que a setanta anys de la seva immolació, no hem estat capaços de revifar unes cendres que encara fumegen, però que cal un cop d’alè fort que ressusciti la flama de la justícia envers aquells màrtirs i es renovin els ideals republicans de llibertat, cultura, pau i sentiment de poble solidari.
Doncs bé, avui en dia, tots aquests somnis s’han anat a en orris, per culpa d’unes persones que han aplicat una política mimètica, com tots els altres partits que formen l’arc polític vigent.
Els pecats d'ERC han estat els següents. En el sí del partit, no s’ha educat gens ni mica en els ideals del nostres fundadors. L’actualització i a l’estudi dels seus afiliats per contrarestar l’influencia nefasta d’una societat de consum d’un liberalisme econòmic que converteix la persona en esclau. I, per últim estudiar una estratègia oposada a la que fan servir la majoria dels partits polítics que l’únic que aconsegueixen és el desprestigi de la classe política. En això, crec que ERC ja s’està greument intoxicant, des de dins del partit caldria un antídot que combatis aquesta pandèmia.
Pot esser que quelcom trobi que apunto molt enfora. Me sap greu però aquest es el meu punt de vista posat ha aconseguir un món millor. Sabeu d’aquell nin que tirava pedres a la lluna i un amic seu l’hi va dir que no ho aconseguiria mai... Però aquest nin va esser el campió del seu poble, en tirar a més distància una pedra.

Enfront del Capitalisme i el seu CRACK

Què cal engegar enfront del maremoto econòmic que encara no ha arribat?.... Si no ens hi posem, en sèrio, dugues terceres parts del nostre primer món, que fins ara ens n'haviem sortit, irremediablement ens hi ofegarem, económicament parlant.

Aquestes són les mesures propostes per la CGT i no són res de l'altre món.

No volem reformar ni revisar però en el camí cap a una societat més justa i solidària… ens plantegem un paquet de mesures concretes per a intentar la seva engegada a curt i mig termini:

1.- Reducció de la jornada laboral a 35 hores sense disminució salarial, amb eliminació total de les hores extres.

2.- Internalització de les plantilles externalitzades o subcontrates per part de l'empreses matrius i consolidació de l'ocupació temporal en fixa.

3.- Derogació de la legislació que permet l'acomiadament lliure i abolició dels Expedients de Regulació d’Ocupació, la subcontractació, els contractes temporals i les ETT. Anulació dels articles 52d i 56 de l'Estatut dels Treballadors segons la nostra campanya de ILP.

4.- Flexibilitat per a qui treballa, incloent els temps de viatge en la jornada laboral, i permetent la gestió personal i col·lectiva de l'oci i les cures.

5.- Tota empresa amb amenaça de tancament, deslocalització o ERO ha de possibilitar la seva cessió en usdefruit al col·lectiu de treballadors disposat a fer-se càrrec de la mateixa, de la seva viabilitat i producció, amb ajuda pública per al seu reflotament i assessorament.

6.- Renda Bàsica o salari social – individual i incondicional- garantida i universal per a totes i tots, quantia per atur mai inferior al SMI i elevació del SMI al considerat com salari digne.

7.- Els preus d'habitatge, transport, energia, vestit i aliments, mai han de superar conjuntament el 60% del SMI o de la Renda Bàsica garantida, destinant els habitatges nous buits als qui ho necessiten mitjançant crèdits sense interès.

8.- Eliminar l'interès en els préstecs, i crear la Banca pública, que faciliti finançament a qui realment ho necessita i a projectes socials i ambientals. Control públic de la banca.

9.- Desenvolupament i universalització dels serveis públics, i abaratiment progressiu fins a la seva gratuïtat del transport públic, els medicaments i el material escolar.

10.- Gravar els beneficis empresarials i patrimonials i les operacions especulatives i destinar el 50% dels beneficis nets (després d'impostos i reinversions) a objectius socials.

11.- Incrementar la inversió social, el transport i les infraestructures de proximitat, l’agroecologia i l'eliminació progressiva de les indústries contaminants.

12.- Reorganització, gestió democràtica i autogestió dels sistemes de producció i consum a escales locals, amb inversió en energies renovables i desinversió en energies fòssils i nuclears.

13.- Promoure l’autogestió com mitjà i fi en l'economia i en la societat, com garantia dels drets socials i de la cura de la vida, enfront de l'especulació i el creixement econòmic. Consumir menys per a viure millor. Avançar cap a una societat solidària i sostenible.


Confederació General del Treball (CGT)

Sobre el sionisme

La carta original, del fundador del psicoanálisis, sobre el futuro Estado de Israel, se mantuvo escondida desde 1930, año en la que fue escrita.
Oportunamente les informaremos sobre quién y por qué, el poder sionista de ese entonces censuró la existencia de esta carta. La carta pública de Hanna Arendt y Albert Einstein denunciando al sionismo como nazi, data de 1948, apenas constituido el estado de Israel, pero la de Freud tiene gran valor, en la medida en que diagnostica al "huevo de la serpiente" en estado incipiente. Curiosamente, los rabinos Aharon Kohen y David Yisroel Weiss, consideran que el sionismo es peligroso para los judíos y para la humanidad ya en esa época.
Veamos la carta en su integridad. La carta de Sigmund Freud fechada el 26-2-1930, está dirigida a Chaim Koffler, miembro de la FUNDACION PARA LA REINSTALACION DE JUDIOS EN PALESTINA (Keren Havesod) y fue traducida por primera vez del alemán, por Jacques Le Rider.La carta, fue publicada por la revista «Clínicas mediterráneas» (Nro. 70, Erés, 2004), acompañada de un comentario de Elisabeth Roudinesco, historiadora del psicoanálisis. (También el tema fue recogido posteriormente en Le Nouvel Observateur)
CARTA DE FREUD:
Señor Doctor,No puedo hacer lo que usted desea. La reticencia de mi personalidad a interesar al público es inmodificable y las circunstancias críticas actuales no me parecen las más adecuadas para un cambio de actitud. Quien quiera influenciar al gran público debe tener algo muy sorprendente y entusiasta para decir y mi juicio sobre el sionismo de ninguna manera lo permite. Tengo los mejores sentimientos de simpatía por los esfuerzos libremente consentidos, soy fiador de nuestra universidad de Jerusalén y me alegro de la prosperidad del establecimiento de nuestros colonos.Pero, por otra parte, yo no creo que Palestina pueda jamás devenir un Estado judío ni que el mundo cristiano como el mundo islámico, puedan un día estar dispuestos a confiar sus lugares santos a que los guarden los judíos.Me parece que hubiera sido más atinado fundar una patria judía sobre un territorio históricamente no cargado, pero ciertamente sé que por un designo tan racional, jamás se podría suscitar la exaltación de las masas y la cooperación de las personas ricas.Concedo también y lamento que el fanatismo poco realista de nuestros compatriotas, tiene gran parte de responsabilidad para despertar la desconfianza de los árabes.¡No puedo experimentar la menor simpatía por una piedad sionista mal interpretada que hace de un trozo del muro de Herodes, una reliquia nacional y a causa de ella, desafía a los habitantes de todo un país!Juzgue usted si con un punto de vista tan crítico como el mío, soy la persona que se necesita para jugar el rol de consolador de un pueblo embanderado en una esperanza injustificada.FreudViena, 26 de febrero de 1930
Texto aportado por Oscar Abudara Bini

LLIBRE PROU RECOMENABLE

Per a tots aquells que, encara senten un calfred al viure i sentir en la seva pell una expressió o evidència de la riquesa cultural del poble de parla catalana.
Per a tots aquells que, pateixen l’anyor dels gusts i somnis encestrals i identitaris d’un poble que, amb fortes urpes, s’aferra a una història antigua i gloriosa.
Per tots aquells que, “volen retornar el nom (en català) a cada cosa” (plagian Espriu), i volen reneixer d’unes cendres que ens tenen colgades pel segles dels segles sota terra. No ès debades que, quan volem definir les coses, s’ens desfan: ja ho deia Rilke: “M’assassineu totes les coses, quan les anomeneu”.
Per tots aquells que, estimant la vida són regeneradors de cultura, de paisatges, d’humanitat, de dignitat, de pau i de justícia.

Per a tots aquests recomano aquest llibre.............