TRONS, TRONES I POLTRONES

Crec que, de tant en tant, hom ha d’aprendre a fotre-se’n de les coses i com més importants millor. En aquest moment se m’ha ocorri’t jugar un poc i donar unes tombarelles al cervell fent un exercici didàctic amb aquestes tres paraules que, de sí, ja sonen una mica estrafolàries.
Amb l’ajuda del diccionari, trobem que “trons” correspon al plural de TRON, que diu: “Seient, generalment amb grades i dosser, en què seuen els sobirans”.
La deducció lògica d’aquest mot me du a pensar que, aquest cadira o seient, deu esser “la pera” ja que la seva utilitat només serveix als sobirans, gent de pell molt fina, sobre tot al cul, part del cos altament delicada, ja que ningú admet una cossa a la dita part. Per altra banda, com que de sobirans (quantitativament parlant) no n’hi ha masses, el meu cervell, fent un gran esforç, dedueix que els trons deuen esser ben escassos. Això si, tenen l’avantatge de què són heretables aquestes peces tan singulars.
Conclusió, el Tron, per tant, és un seient, diríem, massa exclusiu i reservat, cosa que tan jo com vosaltres que me llegiu, no hi tenim res a fer. Mai en podrem disposar, per seure, d’un estri com aquest. Cosa, per altra banda, que en democràcia hauria d’esser prohibit ja que el ciutadà n’està exclòs. Vaja una putada !
El mot següent correspon també al plural de TRONA, que diu: “accessori arquitectònic de les esglésies destinat a la predicació...”
Fetes les elucubracions pertinents al cas, ens tornem a trobar amb una majoritària exclusió, per la senzilla raó que l’ofici de predicador només està reservat a la classe sacerdotal. Estament que avui en dia està francament en decadència i els fidels encara hi estan més. Estic segur que, amb la grandària dels temples, fa mal d’ubicar aquest accessori, excepte per els fidels que amb prou memòria, se’n recorden de quan eren petits i tronava la veu dels predicadors a la trona. Estimats meus, jo qualificaria aquest accessori dins l’apartat de l’arqueologia.
Com a darrer, tenim la paraula POLTRONA (femení) que diu: “cadira de braços”, derivada del masculí POLTRÓ “dropo, peresós”.
Aquí si que sembla que hi ha més fil per estirar i que dóna molt més joc que les anteriors paraules. En la nostra contemporaneïtat el mot “poltrona” sembla esser que queda adjudicada amb exclusivitat a la classe política. És d’ús comú el dir que una vegada escrutats els vots d’unes eleccions, els candidats elegits han estat escollits per ser guardonats amb unes poltrones. I que una vegada aconseguides no hi ha qui els hi llevi. Sembla com que se les sentin seves, és a dir, amb propietat. A diferència del tron que se’l defineix com a “seient”, aquesta (poltrona) du com afegit el poder també recolzar els braços. Es a dir, molt més còmoda i més a l’abast de tothom. Diríem que el tron és el Rolls-Royce i la poltrona l’utilitari. Amb la conseqüent deducció que la resta anem a peu. Una altre gran diferència rau amb el fet de què les poltrones se’n poden fer segons les exigències que pertoquin. Que calen més poltrones ? Doncs es munta un Consell Insular a Formentera. Si en un futur, en calen més, suposo que tocarà a Cabrera. I fins i tot, i això es molt suposar, si en calen més, que no es preocupi l’honorable públic, xapem l’arxipèlag amb dos i com a les Canàries, muntem dos Grans e Generals Consells, l’un al del nord i l’altre al sud.
Com veieu, quan convé tot té solució, sobre tot quan es tracta de poltrones. No heu vist les brigades municipals fent feina, un pica i set se’l miren.
Estimats/des, espero que el somriure no s’hagi esborrat dels vostres llavis. Fins sempre

El Govern Balear està infectat

Era de domini públic, tothom tenia sospites més que fundades, per creure que la corrupció era el pa nostre de cada dia. A nivell nacional, també se’ns tirava a la cara els escàndols de gent amb càrrecs públics que eren empresonats o que tenien que declarar davant la Justícia per greus indicis de faltes.
I ara, per rematar el clau, la presidenta del Parlament de les Illes Balears, màxima institució del nostre govern, la “Molt Honorable” Maria Antònia Munar, també es citada a declarar. La Justícia la reclama perquè dia 16 de novembre a les 10 hores, contesti (o no) a uns dubtes sobre Can Domenge (l’acompanyarà l’advocat Parera ?).
Estimats lectors del meu blog i ciutadans en general, crec amb tota sinceritat que ens ha arribat l’hora de cridar ben fort que ¡Ja en tenim els nassos plens ! d’aquesta dreta cavernícola i corrupta que maneja la nostra Comunitat com si fos la seva finca particular per folrar-se amb els diners amb que nosaltres, com a bons i honrats ciutadans, estem contribuint als impostos, que son per el bé comú.
Cal, per tant, combatre aquesta nostra dreta cacic i enverinada que sofreix el nostre poble. Dins la nostra societat pre-democràtica tenim prous instruments per regenerar la nostra classe política i tallar els lligams en què ens tenen fermats.
L’instrument bàsic, dins una democràcia real, per fer que els polítics estiguin a les ordres de la ciutadania i no al revés, consisteix en negar el vot a aquells partits que no compleixen aquelles propostes que miren per el bé dels ciutadans
Així que, vius i ungles, cara a les properes eleccions. NO HI HA ALTRE SOLUCIÓ.

Raons per esbucar el “mamotreto”de Sa Feixina

A rel de la publicació a la secció “Tribuna” del Diario de Mallorca data 27/09/09 vull dir i expressar el meu rebuig total al què diu i, també el què no diu. Ja el títol es ofensiu. Qui no estima la gran quantitat de monuments de les nostres illes des de la era talaiòtica fins avui en dia. A quin descerebrat se li ocorreria esbucar el Ramon Llull del passeig marítim ?
Ara be, a Sa Feixina hi ha un mamotreto que és vergonya per tota persona que tingui un dit de demòcrata i a qui les guerres els hi facin fretat. A les guerres no hi ha vencedors, només hi ha vençuts, morts, massacrats i ferits per tota la vida.
Però aquest, en especial, encara és viu. Com us atreviu a dir que aquest mamotreto no té ideologia? Què es una àguila peixatera el que hi ha al cucurucull ? i les creus i l’altar ? No són ideologies. Per favor....... Es que “Franco por la gracia de Dios” no és ideologia?
El que vull defensar, son els milers i milers de persones que la ideologia feixista va massacrar, en el cop d’estat i guerra seguida, i els “25 años de paz”. Que heu perdut la memòria ? Cosa que no crec. Doncs, què defensa-ho ? A qui defensa-ho ? Què es, que encara no heu fet prou sang ? Que era per vosaltres millor la dictadura que la II República democràticament i legalment establerta ?
Avui per avui, diuen, que tenim un règim democràtic, però el que son demòcrates, n’hi ha un gran dèficit. Si fóssim més demòcrates, ja faria anys que el “mamotreto” estaria esbucat i destruït, precisament por tots aquells assassinats i cremats a Son Coletes i aquells que encara resten enterrats a les voreres dels camins perquè els seus essers estimats encara avui plorin i pateixin els efectes d’un règim inhumà.
El mamotreto ha de desaparèixer dels nostres ulls, per la salut política de la nostra societat que tant ens manca.
(La fotografia correspon al monumentm similar de la plaça de l’Explanada de Maò “contextualitzat”)

¿FICCIÓ? O ¿FUTURA REALITAT?

Només uns apunts, sobre tot per falta d’espai, sobre un tema que el mateix títol qualifica. Pensant en els aconteixements que a nivell global succeeixen, què ens espera?, quin es el nostre futur?
Nostradamus fa uns cinc-cents anys ja cita l’any 2.012 en les seves profecies i sobre tot la cultura Maya, afina un poc més i assenyala el 21 de desembre del 2.012 com el final del gran cicle actual, segons consta en una inscripció sobre pedra, del període clàssic mitjà (534 dC.)
Afligit, el President americà, arribada la nit, pren la ploma i escriu “”El problema es que esperàvem que això no es produís mai. O al manco no tan aviat. Després de tot els científics sostenien que els pitjors efectes provocats pels canvis climàtics arribarien molt més tard”.
Aquesta escena no es de ciència ficció, sinó del Nacional Intelligence Council format per la CIA i altres organismes semblants, que cada quatre anys redacta un important informe pel President i d’altres importants càrrecs, amb una visió de futur. Perquè comentar-lo avui ja que la més recent versió conclou que, l’ambient i els canvis climàtics tindran el seu punt àlgid durant els pròxims 15 anys? I assenyala precisament en el seu primer paràgraf de les Tendències Globals 2025 (Globals Trends 2025)on es citen una eventual falta d’aigua i d’aliments, i un marcat descens de la producció de petroli, trastorns climàtics incontrolables i la vinculació de conflictes vinculats. “El major perill, podria venir de la convergència i de la simultània interacció de les diferents tensions” .
Se parla de sequeres, però no de les guerres pel control de l’aigua. Se parla del preu del petroli, però no dels conflictes que sorgiran per la manca de l’or negre. Se parla del augment del nivell dels mars, però no dels problemes de les migracions climàtiques.
A aquestes situacions ens pot conduir un acord internacional post-2012 tan ineficaç com el protocol de Kyoto que el reemplaçaria: sorgiment de conflictes vinculats als recursos naturals, duplicació de la quantitat de països que patiran la mancança d’aigua, proliferació de malalties per la contaminació, desregularització climàtica, etc.

EL AUTÈNTICO SOCIALISMO RENACERÀ SOBRE LAS CENIZAS DEL CAPITALISMO.

Mario Bunge*

La sociedad capitalista, caracterizada por el llamado mercado libre, está en grave crisis. Aunque los políticos y sus economistas nos prometen que eventualmente saldremos de ella, no nos dicen cómo ni cuándo. No pueden hacerlo porque carecen de teorías económicas y políticas correctas: sólo disponen de modelos matemáticos irrealistas y de consignas ideológicas apolilladas. Esto vale no sólo para los dirigentes neoliberales sino también para los socialistas, tanto los moderados como los autoritarios. Los neoliberales no nos explican la alquimia que transformaría la libertad de empresa y de comercio en prosperidad; y los pocos marxistas que quedan se regocijan con la crisis que profetizaron tantas veces, pero no proponen ideas nuevas y realistas para reconstruir la sociedad sobre bases más justas y sostenibles. Yo creo que hay motivos prácticos y morales para preferir el socialismo auténtico al capitalismo, y que la construcción del socialismo no requiere la restricción de la democracia sino, muy por el contrario, su ampliación, del terreno político a todos los demás. Esto es lo que llamo democracia integral: biológica, económica, cultural y política (1) Bunge 1979). Semejante sociedad sería inclusiva: no habría exclusiones por sexo ni por raza, ni explotación económica, ni cultura exclusivista, ni opresión política. Se preguntará, con razón, si ésta no será una utopía más, y mi postura la de un cantamañanas. Mi respuesta es que la democracia integral podrá tardar varios siglos en realizarse, pero que su embrión nació hace ya más de un siglo, cuando se constituyeron las primeras cooperativas de producción y trabajo en Italia, sobre la base de empresas capitalistas fallidas. Un ejemplo parecido, más reciente y modesto, es el movimiento argentino de las fábricas recuperadas; éstas fueron las empresas que, cuando fueron abandonadas por sus dueños por considerarlas improductivas, fueron ocupadas y reactivadas por sus trabajadores (2). Estos son ejemplos en pequeña escala de socialismo cooperativista. Si en los EE UU hubiera sindicatos y partidos políticos progresistas, éstos aprovecharían la ocasión actual y transformarían en cooperativas las grandes empresas en bancacarrota, tales como General Motors y AIG. Obviamente, semejante cambio requiere la anuencia de los poderes públicos, ya que involucra el reconocimiento legal de las empresas “recuperadas” por sus empleados, cosa que ocurrió en Argentina. Pero lo que ha estado haciendo el gobierno norteamericano desde fines del 2008 es usar dineros públicos para rescatar esas empresas privadas fallidas por mala gestión. O sea, ha estado haciendo lo opuesto de Robin Hood. Garrett Hardin (3) lo llamó “socializar las pérdidas y privatizar las ganancias”. En resumen, un programa realista para los partidos socialistas partiría de la consigna de la Revolución Francesa, agregándole participación y competencia en la gestión del Estado. El medio para realizar este ideal de la democracia integral es: Ir construyéndola de a poco y desde abajo con las cenizas del capitalismo en tren de autocombustión. O sea, multiplicar las cooperativas y mutualidades, renovar los partidos socialistas con una fuerte dosis de ciencia y tecnología sociales, fortalecer los sindicatos independientes, fundar centros de estudios de la realidad social, y multiplicar las bibliotecas y universidades populares. En suma, el socialismo tiene porvenir si se propone ir socializando gradualmente todos los sectores de la sociedad. Su finalidad sería ampliar el Estado liberal y asistencial para construir un socialismo democrático y cooperativista. Este pondría en práctica una versión actualizada de la consigna de la Revolución Francesa de 1789, a saber: Libertad, igualdad, fraternidad, participación, e idoneidad.

NOTAS: (1) Mario Bunge, Treatise on Basic Philosophy, tomo 4: A World of Systems. Dordrecht, Boston: D. Reidel, 1979.(2) J. Rebón e I. Saavedra: Empresas recuperadas: La autogesión de los trabajadores. Buenos Aires, Capital Intelectual, 2006. (3) Garrett Hardin: Filters Against Folly. Nueva York, Londres, Penguin Books, 1985. *Mario Bunge es el más importante e internacionalmente reconocido filósofo hispanoamericano del siglo XX. Físico y filósofo de saberes enciclopédicos y permanentemente comprometido con los valores de la democracia republicana, los derechos humanos y la justicia social y económica, son memorables sus devastadoras críticas de las pretensiones pseudocientíficas de la teoría económica neoclásica ortodoxa y del psicoanálisis “charlacanista”.

“DONES REPUBLICANES” Un llibre de lectura obligada

L’alçament militar de 1936 en contra de la República va representar un del fets, a nivell d’Europa, més sagnants ocorreguts a la època moderna. La guerra civil que generà, va servir per posar en marxa una industria de guerra, un macabre laboratori de destrucció, criminalitat i mort com no s`havia vist mai, i que serví de camp de proves per aplicar-se a gran escala a la II Guerra Mundial.

Una vegada proclamat Franco “Caudillo de España por la gracia de Dios”, els quaranta anys de dictadura pura i dura, amb l’ajut de la Jerarquia Catòlica Romana, se va aplicar amb una duresa sinistre, tot un estat, que avui en dia es coneix com a shock post traumàtic, que afecta a les persones per a tota la vida sinó s’aplica una teràpia psicològica de llarga duració.

Aquest llibre de na Margalida Capellà, que aquests dies he acabat de llegir, m’ha impactat de manera particular. Penseu que tot són entrevistes i vivències d’unes situacions extremes que es varen donar als pobles de Mallorca. Situacions que entren de ple en el camp de l’inhumà, conductes de persones que ni les mateixes bèsties son capaces d’adoptar. Potser direu que soc un exagerat !! Nomes cal que compreu el llibre i veureu com me doneu la raó.

QUO VADIS.....ERC

Me sap greu i ho dic amb tota sinceritat, tenir que escriure aquest comentari referent a un partit que es diu i és d’esquerres.
Fa devers tres anys, una mica desencisat del conjunt de partits (d’esquerres s’entén) vaig decidir donar-me d’alta a ERC, per tres raons concretes. La primera per el que representen les seves sigles ja que, per a mi, d’esquerres i republicanes feia molt atractiva la seva militància. En segon lloc, en aquells moments, la seva incidència dintre la nostra societat era molt minsa i per tant, s’imposava una feina molt important d’implantació en el nostra poble, tant marcat per una dreta caciquista que calia i cal, intentar una alternativa si volem un poble i una societat més sana. I en tercer lloc Mallorca té un capital molt gran de gent que amb el seu treball i fins i tot amb la seva vida ens va deixar un llegat que a setanta anys de la seva immolació, no hem estat capaços de revifar unes cendres que encara fumegen, però que cal un cop d’alè fort que ressusciti la flama de la justícia envers aquells màrtirs i es renovin els ideals republicans de llibertat, cultura, pau i sentiment de poble solidari.
Doncs bé, avui en dia, tots aquests somnis s’han anat a en orris, per culpa d’unes persones que han aplicat una política mimètica, com tots els altres partits que formen l’arc polític vigent.
Els pecats d'ERC han estat els següents. En el sí del partit, no s’ha educat gens ni mica en els ideals del nostres fundadors. L’actualització i a l’estudi dels seus afiliats per contrarestar l’influencia nefasta d’una societat de consum d’un liberalisme econòmic que converteix la persona en esclau. I, per últim estudiar una estratègia oposada a la que fan servir la majoria dels partits polítics que l’únic que aconsegueixen és el desprestigi de la classe política. En això, crec que ERC ja s’està greument intoxicant, des de dins del partit caldria un antídot que combatis aquesta pandèmia.
Pot esser que quelcom trobi que apunto molt enfora. Me sap greu però aquest es el meu punt de vista posat ha aconseguir un món millor. Sabeu d’aquell nin que tirava pedres a la lluna i un amic seu l’hi va dir que no ho aconseguiria mai... Però aquest nin va esser el campió del seu poble, en tirar a més distància una pedra.