Antonio s'enfrontà als seus assassins, que de la força en feren dret a matar, amb la seguretat que dóna lluitar per la justícia social i el be universal. El seu destí el marcà el pas a la mort al mes de maig, amb l'esplet de la vida. El mes dels colors i els olors. La seva sang calenta i jove es mesclà, s'agermanà amb la terra mare de vida, abundosa i generosa de flors i fruits i d'aire curull d'aromes. Però, ensems, la tragèdia del contrast, en la nit fosca i infernal, onze persones, nou homes i dues dones, esperen ésser sacrificats.
De matinada quan la llum del sol invita a la vida, el forrellat de la cel·la crida lùgubrament l'instant final de les seves vides. En filera, davant el blanc mur de la presó de Girona, on la malva reial es recolza, el sec espetec d'una descàrrega i tot seguit onze trets per rematar la feina de l'escamot, deixa tirats els onze cossos destinats a la fossa comuna.
Avui, un monòlit de roca viva, fa memòria d'aquests i d'altres màrtirs que lluitaren contra l'incivilitat d'una força diabòlica que continuà sembrant la por i la mort per dècades.
Qui no té memòria, no té futur...
1 comentari:
Molt tendre i emotiu Josep, sempre que algú recorda a aquells als quals intentaren no sols esborrar físicament sinó i també socialment, i ho fa d'una manera tant tendre com ho fas tu al teu poema, aconsegueix que m'emocioni i honra a totes les víctimes que patiren la repressió franquista.
Gràcies Josep.
Maria Antònia.
Publica un comentari a l'entrada