PARLEM D’E S T È T I C A

Totes les coses són del color del cristall amb què se les mira. Aquesta “perogrullada" servirà com a eix per a la introducció.
Els filòsofs antics, sobre tot Aristòtil, tenien una visió antropològica basada en l’aspecte tricotòmic de l’ésser humà. Per a ells la qüestió del coneixement el fonamentaven, àdhuc que en el pràctic i el teorètic, en l’aspecte creatiu (poiesis). Però aquesta visió fou suprimida en tota l’Edat Mitjana adoptant una visió dicotòmica funesta pel pensament i la cultura. Tant és així que entrarem en uns segles d’obscurantisme ferotge del que el positivisme modern podríem dir que és conseqüència ja que en plantejar el problema de la demarcació fonamenta el criteri de l’aspecte dual.
En els últims anys han sorgit una sèrie d’investigacions dins diferents camps de la ciència on, per una part s’ha qüestionat el pensament positivista i per l’altre s’han recuperat els plantejaments tricotòmics dels problemes, sobre tot en el camp de l’hermenèutica ontològica. (psicologia, sociologia, polítologia, antropologia, etc.)

Quin és el fi de la filosofia?

L’estètica és una branca de la filosofia, per tant, cal aclarir quin és el fi de la filosofia per la senzilla raó de saber també quin és el fi i el camp específic de l’estètica i en aquest sentit saber i aclarir el camp de la demarcació que tant preocupa als positivistes.
Crec que la filosofia són moltes coses i no hi ha una fórmula que les copsi totes, però podríem estar d’acord en dir que la filosofia bàsicament pretén obrir una nova visió al coneixement. És a dir, la filosofia mira amb ull diferent els problemes que se li presenten, Els seus postulats mai acaben amb el típic: “... que és el que es volia demostrar” propi del camp científic, en filosofia no hi ha intimidació, ni amb el garrot de la lògica ni amb el del llenguatge. El filòsof pot concebre una veritat important i malgrat això ser incapaç de demostrar-la amb una prova formal, però el fet que els seus arguments no siguin lògics no els priva de la seva racionalitat.
Ja Ramon Llull intuí un sisè sentit als cinc reconeguts: l’afatus, és a dir el sentit de la parla com a diàleg que ens permet copsar un coneixement propi del fet de la parla, el diàleg (transmissió de coneixement)
Kant fou el primer filòsof modern que recuperà el sentit tricotòmic dels antics -ja els seus contemporanis l’hi deien el Alleszermalmer (destructor de tot)- i que el coneixement avarca tres camps específics afegint-hi el coneixement a través de l’art.
A tall d’exemple i com a mostra d’aquest plantejament he creat el següent quadre on es representa el que estem plantejant, a partir de la base de què la persona humana copsa el coneixement, (V. Ocampo: “Ell no veurà més que el que els seus ulls són capaços d’aprehendre”) mitjançant tres camps diferents:

Òrgans (sentits) = Artesà = Observar (veure) = Sentit comú

Ment (intel.lectual) = Artista = Reflexionar (mirar) = Científic

Esperit (transcendent) = Esteta = Contemplar (visionar) = Filosòfic-Místic/Horitz.- - Vertical

Els metafísics i sobre tot els artistes, tenen quelcom de visionaris com si tinguessin la facultat de veure més enllà dels horitzons de la seva època i de la seva realitat. Descartes que va donar naixement a interminable subtilesa metafísica va provocar un aspecte profètic de la comprehensabilitat de la naturalesa, una anticipació fora mida de tant que més tard es realitzà en la ciència.

Quin és el paper de l’estètica?

L’art no és una manera de fer sinó bàsicament una forma d'aprehendre la realitat. Dit amb altres paraules és una forma de coneixement que globalitza i dóna sentit a les altres formes de coneixement. Així com hi ha una filosofia perenne, també hi ha un art perenne que s’expressa mitjançant un coneixement que és l’estètica. El filòsof ha tingut la visió profètica d’aquest coneixement i l’ha incorporat a la seva disciplina, però aquest coneixement encara es troba en els seus inicis. Crec que estem en l’etapa pre-estètica. En el requadre presentat en el punt anterior, a la segona columna, veiem que el primer nivell és l’artesà, el segon l’artístic i el tercer l’estètic. Això vol dir que en l’actualitat l’obra de l’artista ha assolit el nivell mental en la seva creació. L’obra actual és bàsicament d’elaboració d’uns conceptes intel.lectuals. Kandinsky fou l’artista que de forma plena ens introduí en el segon esglaó, però encara no ha sorgit, penso, l’artista que de forma plena ens elevi al tercer esglaó del coneixement artístic. Tot coneixement dóna forma a unes capacitats i crec que el gènere humà encara no ha assolit el començament d’aquest estadi en el camp del desenvolupament integral de l’ésser humà
Estem en camí cap a Ìtaca i és precisament el camí que ens enriqueix, és el camí que ens dóna els coneixements necessaris, és el camí que ens fa créixer.
La importància de l’estètica la vull plasmar amb una frase treta precisament del camp de la lingüística o de l’etimologia: “L’ètica /“est-Ètica” . Per tant, que si êtica és ètica, això vol dir que l’ètica i l’estètica són realitat diferentes d’un mateix arbre comú. El que passa és que per explicitar aquesta igualtat caldria fer tot un tractat sobre l’estètica a partir de l’ètica cosa impossible en aquest espai.