TRONS, TRONES I POLTRONES

Crec que, de tant en tant, hom ha d’aprendre a fotre-se’n de les coses i com més importants millor. En aquest moment se m’ha ocorri’t jugar un poc i donar unes tombarelles al cervell fent un exercici didàctic amb aquestes tres paraules que, de sí, ja sonen una mica estrafolàries.
Amb l’ajuda del diccionari, trobem que “trons” correspon al plural de TRON, que diu: “Seient, generalment amb grades i dosser, en què seuen els sobirans”.
La deducció lògica d’aquest mot me du a pensar que, aquest cadira o seient, deu esser “la pera” ja que la seva utilitat només serveix als sobirans, gent de pell molt fina, sobre tot al cul, part del cos altament delicada, ja que ningú admet una cossa a la dita part. Per altra banda, com que de sobirans (quantitativament parlant) no n’hi ha masses, el meu cervell, fent un gran esforç, dedueix que els trons deuen esser ben escassos. Això si, tenen l’avantatge de què són heretables aquestes peces tan singulars.
Conclusió, el Tron, per tant, és un seient, diríem, massa exclusiu i reservat, cosa que tan jo com vosaltres que me llegiu, no hi tenim res a fer. Mai en podrem disposar, per seure, d’un estri com aquest. Cosa, per altra banda, que en democràcia hauria d’esser prohibit ja que el ciutadà n’està exclòs. Vaja una putada !
El mot següent correspon també al plural de TRONA, que diu: “accessori arquitectònic de les esglésies destinat a la predicació...”
Fetes les elucubracions pertinents al cas, ens tornem a trobar amb una majoritària exclusió, per la senzilla raó que l’ofici de predicador només està reservat a la classe sacerdotal. Estament que avui en dia està francament en decadència i els fidels encara hi estan més. Estic segur que, amb la grandària dels temples, fa mal d’ubicar aquest accessori, excepte per els fidels que amb prou memòria, se’n recorden de quan eren petits i tronava la veu dels predicadors a la trona. Estimats meus, jo qualificaria aquest accessori dins l’apartat de l’arqueologia.
Com a darrer, tenim la paraula POLTRONA (femení) que diu: “cadira de braços”, derivada del masculí POLTRÓ “dropo, peresós”.
Aquí si que sembla que hi ha més fil per estirar i que dóna molt més joc que les anteriors paraules. En la nostra contemporaneïtat el mot “poltrona” sembla esser que queda adjudicada amb exclusivitat a la classe política. És d’ús comú el dir que una vegada escrutats els vots d’unes eleccions, els candidats elegits han estat escollits per ser guardonats amb unes poltrones. I que una vegada aconseguides no hi ha qui els hi llevi. Sembla com que se les sentin seves, és a dir, amb propietat. A diferència del tron que se’l defineix com a “seient”, aquesta (poltrona) du com afegit el poder també recolzar els braços. Es a dir, molt més còmoda i més a l’abast de tothom. Diríem que el tron és el Rolls-Royce i la poltrona l’utilitari. Amb la conseqüent deducció que la resta anem a peu. Una altre gran diferència rau amb el fet de què les poltrones se’n poden fer segons les exigències que pertoquin. Que calen més poltrones ? Doncs es munta un Consell Insular a Formentera. Si en un futur, en calen més, suposo que tocarà a Cabrera. I fins i tot, i això es molt suposar, si en calen més, que no es preocupi l’honorable públic, xapem l’arxipèlag amb dos i com a les Canàries, muntem dos Grans e Generals Consells, l’un al del nord i l’altre al sud.
Com veieu, quan convé tot té solució, sobre tot quan es tracta de poltrones. No heu vist les brigades municipals fent feina, un pica i set se’l miren.
Estimats/des, espero que el somriure no s’hagi esborrat dels vostres llavis. Fins sempre