El signe "Dèu"

El fonament que plantejo es basa en la carta de data 5.05.1944 que escriu Bonhoeffer des de la presó de Tegel on acabaria afusellat, en la que planteja una resposta: hi ha que parlar de Déu “en la mundanitat” (weltlich: en la realitat d’aquest món). A l’Esbós d’un estudi sobre mundanitat (weltlichkeit) i Déu, escrivia: “la nostra relació amb Déu no és una relació “religiosa” amb l’ésser més enlairat, més poderós, que se pugui imaginar –aquí no hi és la vertadera transcendència – sinó que consisteix en una nova vida “pels altres” en la participació en l’existència de Jesús. No són les tasques infinites i inaccessibles les que constitueixen la transcendència, sinó el proïsme que trobem en el nostre camí”.
El món ha après a resoldre totes les qüestions importants sense apel·lar a la “hipòtesi Déu”. I això val –per a Bonhoeffer- no només per a les qüestions científiques i artístiques, sinó també per a les qüestions ètiques i fins i tot per a les religioses. Com al àmbit científic, també en el humà, Déu es empès cada cop més lluny, fora de la vida: ell perd terreny, sofreix un desplaçament significatiu. No es tracta tant de la negació de l’existència de Déu com de la afirmació de la seva inutilitat. Quant el món era “menor d’edat”, l’hipòtesi Déu” tenia encara la seva utilitat. Però, arribant a la majoria d’edat, el món passa fàcilment de Déu. Es el que Bonhoeffer constata en el context irreligiós de la presó, sensible a aquest ateisme pràctic. I dóna el seu diagnòstic:
“Les persones religioses parlen de Déu quan els coneixements humans (a vegades per mandra) topen amb els seus límits o quan les forces humanes fallen. En el fons es tracta de un deus ex machina que ells fan surti a escena per a resoldre problemes aparentment insolubles o per a intervenir en ajuda de la impotència humana. En una paraula: exploten sempre la debilitat i els límits dels éssers humans”
I prossegueix:
“M’agradaria parlar de Déu, no en els límits, sinó en el centre, no en la feblesa, sinó en la força, no a propòsit de la mort i de la mancança, sinó en la vida i la bondat de l’ésser humà. En els límits, me sembla preferible callar-se i deixar sense resoldre el que no té solució (...). Déu està en el centre de la nostra vida, estant més enllà d’ella”. La majoria d’edat hi ha que entendre-la positivament, “millor del que ella mateixa es compren, mitjançant Crist i l’Evangeli”. I això sense intentar “camuflar l’ateisme del món; ans el contrari, es precís treure-li el vel. I es justament així com cau sobre el món una llum sorprenent. El món adult és un món sense Déu i per això probablement està més a prop de Déu del que estava en el món menor d’edat”.
Partint de la constatació empírica de la majoria d’edat del món, Bonhoeffer li donà una interpretació teològica que apuntava no sols a l’humanitat sinó també a la cristologia, invitant a una comprensió de l’ésser humà i de Déu.
“No podem ser honests sense reconèixer que és necessari que visquem en el món etsi Deus non daretur.(...). Arribats a la majoria d’edat, hem de reconèixer la nostra situació davant Déu. ¡El Déu que està amb nosaltres és el que ens abandona (Mc. 15,34)! El Déu que ens deixa viure en el món sense la hipòtesi de treball “Déu” és aquell davant del que estem constantment. Déu és impotent i feble en el món i només així està amb nosaltres i ens ajuda. Mt. 8,17 ens indica clarament que Crist ens ajuda, no per la seva omnipotència, sinó per la seva feblesa i els seus sofriments... Vet aquí la diferència decisiva amb totes les demés religions. La religiositat de l’ésser humà el remet en la seva misèria al poder de Déu en el món: Déu és el deus ex machina.
“Em demano molt sovint per què un instint cristià m’inclina amb freqüència cap a les persones que no són religioses, abans que cap a les que ho són. I això no com a una intenció missionera, sinó quasi fraternalment. Mentre que, en front de persones religioses, amb freqüència no m’atreveixo a pronunciar el nom de Déu –perquè tinc l’impresió de produir un só fals i de què no soc honest-(...) en front de persones no religioses puc ocasionalment anomenar a Déu amb tota tranquil·litat i com quelcom que cau pel seu pes”.


Bonhoeffer separa les “realitats últimes”, l’esdeveniment de la revelació en Crist y les “realitats penúltimes” el món en què vivim. “Només si s’estima prou la vida i la terra, per a que tot sembli acabat quan elles estan perdudes, es té el dret a creure en la resurrecció dels morts i en un món nou (...). L’última paraula no deu precedir al penúltim. Vivim en les realitats penúltimes i esperem, en la fe, les últimes.” El que hi ha d’últim i definitiu en la Revelació de Déu, precisament en el home Jesús, no anul·la ni la realitat ni el valor –únics- del que és “penúltim”, terrestre, provisional i feble, sinó que l’aixeca i el “salva” per a donar-li de forma gratuïta tot el seu valor. En aquest sentit, ja que “l’últim”, que és Crist, remet al “penúltim”, que és el món amb les seves tasques, “Crist pot arribar a ésser també el Senyor dels no-religiosos”.
Per acabar aquest apartat, convé evitar un malentès. Seria un contrasentit prendre al Bonhoeffer del 1944-45 per un teòleg que anunciés un cristianisme secularitzat, un humanisme modelat sobre l’ateisme, en què Jesús seria una referència històrica entre d’altres. Bonhoeffer no es converteix en ateu.
Afirmar que “el cristianisme pròpies obres;
3).- recolzant-se sobre el pressupost de la parcialitat, la religió es reserva un àmbit separat del profà: el sagrat.

Jesús no és Joan Bautista: “ Va venir Joan Bautista, que ni menjava pa ni bevia vi, i digueu: Està endimoniat. Va venir el Fill de l’home que menja i beu, i digueu: Mireu que golafre i bevedor, amic de recaptadors i pecadors” (Lc. 7,33.34), o sigui, dels “no-religiosos”.
Estem, per tant, en el temps “penúltims” on el mateix Déu s’ha presentat com a Home per a construir l’home humanitzat. Crec que, fins i tot, dintre de l’evolució estem encara dins el gènere homo i que en aquests temps de canvis profunds estem entrant en un canvi de gènere que serà el de humanus on assumirem la nostra transformació a l’Home. Hem de fer present que no hi ha “fi de la història” y que l’home és un Déu en flor.