LA FE PROSTITUÏDA

El títol ja anticipa que, de fe ni ha de dues classes. Una, la vertadera fe i una altre que no és la vertadera. Com las flors que adornen certes llars, unes que són de plàstic i d’altres de vertaderes. Unes que fan olors i d’altres que no en fan encara que, a la vista, semblen veritablement flors fresques.

Diuen que la fe mou muntanyes i jo em pregunto com és que les muntanyes resten als seus llocs, com és que les muntanyes de la guerra, les muntanyes de les injustícies, les muntanyes de la fam i la mort resten encara dins els nostres paisatges.

La resposta a aquesta pregunta es ben lògica. Perquè la nostra fe que proclamem no es la fe que cal per fer moure muntanyes. Doncs, quina és la fe que fa moure muntanyes?

En principi endinsem-se en el que ens proposa Ramon Llull al llibre d’Amic i Amat al verset 191: “ Tant amava l’amic son amat, que tot ço que li dehia lo crehia...” Es a dir, l’amic tenia una fe sega en son amat ja que se’l creia en tot, en qualsevol cosa, fins a l’extrem. Però l’amic tenia un problema, “e tant lo desirava entendre, que tot ço que n`ohia dir volia entendre per rahons necessàries” . No entenia moltes coses que l’amat l’hi deia, tenia una incapacitat intel·lectual d’interioritzar les ensenyances que li transmetia l’amat. Ramon Llull conclou: “E per açò la amor de l’amich estava entre creença e intel·ligència”.

El creient, entès com aquella persona que necessita una fe, s’ha de moure entre aquest dos camps, el de la fe i el de la intel·ligència, ja que l’amat es tot intel·ligència, en canvi l’amic, com que no es tot intel·ligència necessita de la fe per dur a terme la seva obra.
En aquest punt anterior, hi ha dos conceptes claus. Necessitat d’una fe que acompanyi una obra a realitzar, a dur a terme. O sigui, fe i obra.

La fe, com la contemplem en aquest escrit, no te res a veure amb Deu, es una altra cosa. De fe, la que es refereix aquest escrit, en té tothom, ja que sense fe no hi ha vida social i la persona, per essència, es un animal social. La fe, entre d’altres, pot ser familiar, ja que les seves relacions estan basades amb una fe absoluta entre pares, mares, fills etc. La fe també es ideològica ja que hi ha moltes expressions polítiques encaminades a regular el be comú. També hi ha fe ecològica, fins i tot, econòmica, científica, artística, etc. Es a dir, qualsevol activitat de l’ésser humà va per raons necessàries, acompanyada, impulsada i promoguda per la fe. .Sense fe no existiríem.

La fe per tant, la podem comparar al petroli que posa en marxa totes quantes maquinàries existeixen; una simple massa viscosa mou el nostre món, precisament per la tremenda energia que posseeix ,. Sense obres no hi ha fe encara que jo proclami que tinc fe. Aquesta fe proclamada sense obres és la fe prostituïda, la fe eixorca, la fe estèril. El que no creu en res es un amargat, un que no viu la vida plenament ni genera vida. I, per altra part, el que diu que creu, que te fe i no pot presentar fets i obres que ho demostrin, no te la fe vertadera, la fe creativa, la fe generadora de vida.

I Shelley parlant de poesia, diu: “És a la vegada el centre i la circumferència del coneixement; és el que conté tota la ciència i allò a què tota ciència s’ha de referir. Es com el perfum i el color de la rosa en relació a la textura dels elements que la componen, com la forma i l’esplendor de la bellesa intacta en relació als secrets de l’anatomia i la corrupció” Shelley se’n adona que a la rosa hi ha ciència (fe científica) composta per l’anatomia i la corrupció i l’esplendor de la bellesa (fe vertadera) o com Llull diu al verset 57: ...Les significances que les creatures donen de son amat”.

Avui en dia, temps de consumisme i materialisme, la fe ens la serveixen prostituïda i és la que mes abunda, per això la metàfora de la muntanya està fora de servei. Com que ja no serveix, parlem de fe sense tenir en compta les muntanyes d’injustícies, de mort i fam que cobreixen la terra. De polítiques depredadores i economies salvatges.

Recomanació: Dues cançons: d’en Lluis Llach “Fe no es esperar” i de Paco Ibañez “La mala reputación” (G. Brassens)