dijous, 10 d’abril de 2008

LA CIUTADANIA EN LA CONSTRUCCIÓ DE LA SOCIETAT DEMOCRÀTICA QUE VOLEM

...Así que está claro que la ciudad es por naturaleza y es anterior a cada uno. Porque si cada individuo, por separado, no es autosuficiente, se encontrarà, como las demás partes, en función a su conjunto. (Aristóteles, “La Política”, libro I, cap.II)

El concepte de ciutadania amb la seva accepció actual fa referència a tres dimensions, materialitzades a Anglaterra en tres segles successius: drets civils que apareixen en el segle XVIII; drets polítics que s’afirmaren en el XIX i drets socials en el segle XX.

Des d’aquesta perspectiva és ciutadà “aquell que en una comunitat política gaudeix no sols de drets civils (llibertats individual), en els que insisteixen les tradicions liberals, no sols de drets polítics (participació política)en els que insisteixen els republicans, sinó també de drets socials (treball, educació, vivenda, salut, prestacions socials. (Cortina, 1997).

Actualment s’evidencia un desinterès creixent per la política partidària i per els processos electorals (augment de la no inscripció, abstencionisme y augment dels vots nuls i en blanc). ¿És possible deduir d’això un desinterès per lo públic, per la política, per l’interès general o per el bé comú?

Aparentment es podria concluir que sí, malgrat aquesta asseveració, es necessari considerar que en els anys recents s’ha configurat una pràctica ciutadana que ha ampliat la noció de ciutadania. Han sorgit noves formes d’exercici ciutadà: nous moviments socials com els feministes, ecologistes, consumidors, camperols, reivindicacions ètniques, etc.; i també noves formes d’organitzacions socials: organitzacions de consumidors, organitzacions d’usuaris de serveis, etc. Crec també important, per últim, fer referència al sorgiment de la dimensió internacional de la ciutadania. Moltes persones troben els seus referents tant en el pla de les seves concepcions com de les seves actuacions en organitzacions ciutadanes internacionals: Amnesty International, Green Peace, Attac, etc.
Una de las característiques fonamentals dels nous moviments emergents és rompre amb la dissociació entre lo polític i lo social. Es tracta en aquests processos d’una politització de lo social i de la socialització de la política.

Aquesta perspectiva s’oposa tant a l’anarquisme com al neoliberalisme, per un costat, així com al projecte de l’esquerra clàssica per l’altre. Ambdós pols es manifesta la dualitat il·lusòria entre la política i lo social. En el primer cas la visió de la societat reposa en aïllar lo social de lo polític. Uns, els neoliberals invocant la mà invisible dels mercat, els altres en la negació abstracte de l’Estat que nega el poder. L’esquerra tradicional fa el camí a l’invers. Transforma lo social en una “massa de maniobra de lo polític” que condueix cap a una política orientada cap a l’Estat, la que reprodueix, inevitablement dintre de sí mateixa, el mateix procés de separació: separant als dirigents dels dirigits, als representants dels representats, separant a l’activitat política de la lluita econòmica social. En realitat, únicament les forces socials que s’han convertit en subjecte, tenen la capacitat d’oposar-se i de convertir-se en l’antagonista del poder capitalista. El poble al assumir aquest concepte, es constitueix en objecte de la seva pròpia història i a fer possible l’anhel d’un món millor.

La internacionalització de la producció capitalista comporta necessàriament la crisis de l’Estat nacional i per això la de la democràcia política representativa i dels partits polítics que la componen.

Com a conseqüència de la internacionalització del capital desapareixen els llaços entre l’esfera estatal i la reproducció capitalista. L’Estat, òbviament, no desapareix, però es desvincula dels seus propis fonaments econòmics, generant la crisi de l’esfera política. Ens trobem en una situació en la que els reglaments interns i les polítiques de les empreses transnacionals es constitueixen en fonament de dret substituint als parlaments, al sistema judicial i als governs. Les definicions de polítiques públiques en els organismes transnacional (OMC, Banc Mundial, FMI.) controlats de manera corporativa per les grans empreses transnacionals, estan creant un nou dret transnacional. En l’actualitat aquestes empreses poden traslladar tots els factors de producció d’un país a altre amb la màxima llibertat. La capacitat de traslladar la producció d’un país a altre afebleix el poder negociador de qualsevol govern simplement transferint fondos, d’igual manera trasllada l’equilibri de poder des de l’Estat nacional al capital globalitzat.
Tot això transforma l’Estat representatiu en un simple administrador de la crisi. ¿De què serveix votar si els “representants” no poden actuar sobre la realitat? ¡I el Parlament? Aquest no posseeix ni tant sols un paper formal en les negociacions del FMI o del Banc Mundial, ni el dret legal a ratificar o rebutjar acords.
En l’actualitat, un terç de la força de treball mundial –unes mil milions de persones- manca de feina. Només als EE.UU. les corporacions esborren de les seves nòmines més de dos milions de treballadors anualment. Això marca definitivament l’ocàs de l’esquerra tradicional.

En aquest marc la política i l’economia es confondeixen. Es romp per totes parts el dualisme entre “economia” i “política”. La lluita esdevé una nova forma que és política, econòmica i social al mateix temps. Aquest és el punt angular que trasbalsa les formes de construcció i les perspectives polítiques del moviment social i que condueix ineludiblement a la territorialització de la lluita.

Els actuals moviments emergents s’han de constituir en subjectes, són en sí mateixos consciència i acció. Aquesta nova lògica condueix a l’organització territorial, a la democràcia directe, a la subversió del poder, al canvi social en el aquí i en el ara. Aquesta lògica passa d’etapista a revolucionaria, de separació de l’económic-social de lo polític, a la que ho fon i ho fa un, és la insurrecció directa dels oprimits i explotats.

L’estratègia dels nous moviments emergents –no ens cansarem de dir-ho- és l’organització territorial, les assemblees. Pensar globalment i actuar localment. Aquestes instàncies d’organització permeten l’incorporació de les masses populars en una proporció que mai somniaren ni els més grans partits i sindicats de la socialdemocràcia o de l’esquerra tradicional. Aquestes organitzacions territorials es constitueixen i conformen el germen del poder del poble precisament per què en elles s’expressen totes les aspiracions, reivindicacions i modificacions dels processos vius d’un poble. Són les instàncies que permeten subvertir el poder i organitzar el canvi. Són en definitiva l’aparell en construcció del poder popular.

¿Invaliden aquests processos a una organització? De cap de les maneres. Del que es tracta és d’impulsar un nou tipus d’organització, una nova forma d’organització revolucionària. Per això no existeixen models. Es tracta d’un moviment de fusió, que es confondeixi, que es faci un amb el moviment social. Un moviment organitzat que es basi en el principi d’autodeterminació del poble, i en el que els revolucionaris tinguin la funció de catalitzadors. D’un moviment que pitgi a que el poder estigui en el poble organitzat i no en un aparell de poder que el substitueixi. D’un moviment que impulsi la construcció d’un subjecte de poder cristal·litzat en les amples masses dels oprimits i no en un moviment que faci del poble un objecte. D’un moviment que impulsi la auto activitat del poble i no la substitueixi.

La revolució actual és, en aquest sentit, l’oposició radical al Il·luminisme, en totes les seves formes, que a la fi a pres expressió social. A inicis del segle XX, les transformacions operades en el mode de producció capitalista va alterar els sistemes de referència dels conflictes socials conduint-los a un nou estadi de confrontació contra el capital i provocant una crisi a l’interior del marxisme del moviment obrer. Avui s’està provocant una nova ruptura, impulsada novament per les transformacions capitalistes, ruptura que planteja una transformació encara més ampla i que fa necessari un replantejament radical de la teoria revolucionària. La revolució actual és aquella que es planteja la transformació radical de la societat, no a partir d’una idea prefixada a la que hi ha que accedir, sinó partint d’una realitat que hi ha que organitzar. La diferència és inequívoca. El pervindre té una cara concreta que depèn de nosaltres.

ES TRACTA, EN REALITAT I SIMPLEMENT DE REAPROPIAR-NOS, TOTS UNITS, DEL FUTUR DEL NOSTRE MÓN